Monthly Archives: Novembre 2012

El Mite de Cassandra

M’agraden els formatgets electorals. Especialment per la seva capacitat de mutació. M’agrada quan s’omplen de diversos colors i, encara més, quan cap predomina per sobre dels altres. Són molt lletjos els formatgets de només dos colors. Per jugar un contra un ja tenim el futbol, els escacs o les eleccions nord-americanes.

Tot i aquesta afició per als arcs de Sant Martí virtuals, entenc que cada color té un cost. Comprenc que, en molts casos, aquest cost és proporcional a la mida del color. I em faig creus quan penso que hi ha colors que no puc veure i que també han costat molts diners. Llavors és quan deixen d’agradar-me els formatgets electorals i penso que potser val la pena esperar a un d’aquests dies de tardor o de primavera en la que pluja i sol coincideixen. Al cap de l’any, potser no són tan freqüents com les publicacions d’enquestes i de resultats electorals però almenys són de franc.

Seria aprofundir en un tema molt gastat en les darreres 48 hores, però no me’n puc estar de preguntar-me: Per què serveixen les enquestes? Després d’aquests comicis, els enquestadors han vist la seva professió devaluar-se fins arribar al nivell dels pobres homes del temps. És gratificant pensar que els electors ens hem convertit en quelcom tan imprevisible com una tempesta o un dia de sol radiant. Amb tot, és una llàstima que l’administració i mitjans privats, tots ells amb subvencions públiques, hagin malbaratat tants recursos per, al cap i a la fi, confondre a la ciutadania.

Ja vaig explicar, en un post anterior a les eleccions, que havia tingut l’honor de participar en una enquesta contractada pel Govern de la Generalitat. Encoberta d’enquesta de tendències socials, se’m preguntava a qui vaig votar el 2010 i a qui votaria aquest 25N. Potser perquè mai havia participat en un esdeveniment similar o potser perquè aquella mateixa setmana un amic meu també la va fer, vaig pensar que la mostra era d’allò més extensa. També em va venir al cap que difícilment es faria públic aquell sondeig, que “teòricament” no tenia finalitats electorals. Una llàstima, perquè m’hagués agradat veure reflectit el meu gra de sorra en un hipotètic formatget de colors, però què hi farem!

I, imaginant que l’enquesta trampa no es va fer per ser publicada i sabent que ni jo ni el meu amic vàrem mentir en el sentit del nostre vot pel 25N, em sorgeix un segon dubte: I si l’enquesta del Govern Català ja preveia la patacada convergent? Podria haver fet alguna cosa al respecte l’executiu? La resposta lògica seria: Haver preguntat abans de convocar eleccions. Però per això ja era massa tard i va en contra de la filosofia de les administracions estalviar diners i maldecaps als ciutadans. Potser hagués pogut canviar el rumb i dir en plena campanya “mirin deixem el tema de la independència i critiquem al tripartit que ens dóna millors resultats”. O podrien haver confabulat per col•locar al Puigcercós al capdavant d’ERC. No, això només passa a les sèries iankees.

Bé, tan se val. El que està fet, fet està. I ja s’imaginen com pot treure de polleguera saber el que passarà i que ningú no et faci cas. Només em reconforta pensar que l’assessor o l’estadista que sabia com acabaria l’aventura, al qual podríem anomenar Cassandra, seguirà cobrant durant quatre anys més i, a sobre, podrà dir “ja us ho vaig dir que no era bona idea però vàreu veure massa ratafia per la Diada i estàveu eufòrics”.

Anuncis
Etiquetat , ,

Girls on fire

Sota aquest títol d’arrels esportives, el REC ha presentat una secció que inclou treballs de joves directores d’arreu del  planeta. Ahir vam poder gaudir de les òperes primes de Marialy Rivas (Joven y alocada) i de Maja Milos (Klip). Amb una pausa de 45 minuts entre projecció i projecció, per gaudir d’un sopar ràpid, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona ens va mostrar dos visions aparentment diferents de l’etapa més convulsa de la vida: l’adolescència.

I és que la programació d’aquests dos films seguits no va ser fruit de la casualitat, com no ho serà la crònica que llegireu, que vol aprofitar l’avinentesa per tractar alhora la creació xilena i la servia. Perquè,si  resulta inevitable comparar pel•lícules que comparteixen festival i secció, imagineu-vos el que succeeix quan ambdues narren l’exploració sexual de dues joves dins d’un marc advers.

Comencem pel final de la nit. Klip ens explica una història d’amor destructiva característica de la pubertat. Pocs són els que, passats els anys, conserven el seu primer amor. Justament com a conseqüència de la capacitat demolidora d’uns sentiments que encara no es controlen. Tot i aquesta coincidència amb generacions passades,el film de Milos retrata una societat crua i violenta  a la que molts espectadors no hi estan acostumats.

En la Servia de Klip, hi veiem un país ferit per la guerra. L’alcohol i les drogues formen part rellevant de la vida dels joves protagonistes que, gràcies als smart phones, poden documentar totes els seves entremaliadures, festes i jocs sexuals. És un retrat directe de la rebel•lió juvenil que sempre ha estat present però que, com sempre, s’adapta tan ràpid als temps que corren que resulta incompressible per a les altres generacions. En aquest cas, és una mare la que no entén perquè la seva filla s’allunya mentre veu com el seu marit agonitza.

Milos, en canvi, comprèn la realitat d’una generació que no és la seva i la retrata en dos formats que es van intercanviant. La visió omnipresent del cinema es veu substituïda a estones per la primera persona dels clips enregistrats pels personatges a través del telèfon mòbil. Una barreja que dota de ritme i d’interès a una història que, com ja hem avançat, no és nova.

Com tampoc ho és la de Joven y alocada. Aquí, l’entorn de la protagonista és completament oposat i, alhora, igual d’asfixiant. La Servia empobrida per la guerra de Klip, és confronta amb el Xile de mentalitat conservadora que caracteritza a aquells països tacats pel feixisme i el fonamentalisme religiós.

La protagonista de la producció xilena es veu obligada a créixer sexualment dins d’una família evangelista. L’entorn sectari, però, serveix a Rivas per dotar d’humor àcid a la producció, perquè a diferència del comportament irracional de les noves generacions retratades a Klip, ja fa anys que hem aprés a riure’ns dels fanàtics religiosos.

Amb una estètica més pop, Joven y alocada ens plateja els mateixos problemes que Klip però ens deixa, en tot moment, molt més bon sabor de boca gràcies, especialment, al bloc de la protagonista, que serveix d’eix de la narració i que dota de qualitat al film.

Bona feina doncs de les dues joves creadores que, seguint amb la metàfora basquetbolista que dóna títol a la secció, han fet un triple en el seu debut.

Etiquetat , , ,

Mapa, d’Elías León Siminiani

Catalogada com a documental, Mapa, d’Elías León, ens explica una història d’amor amb un ritme digne d’un film de ficció. Rodada amb càmera subjectiva, la pel•lícula ens permet posar-nos a la pell del realitzador, que és alhora protagonista, per viure en primera persona la recerca de la seva companya de viatge.

Elías fa el que molts hem desitjat fer després d’una ruptura: Un llarg viatge per retrobar-se a si mateix. I com en tot viatge, el que importa no és el destí, si no el camí que recorrem i les coses que ens succeeixen. El realitzador converteix aquest recorregut vital en una pel•lícula que ens transporta  cap a una Índia més decadent que no pas exòtica. Amb moments genials i impossibles d’imitar amb una posada en escena planificada, que l’autor de Mapa capta gràcies a la seva adaptació al medi.

A destacar, els tres quarts d’hora inicials brillants i atípics que, es mouen entre el cine diari, el relat de viatges i el flux de la consciència de la literatura modernista anglesa.

Hom podria pensar que estic parlant d’una producció avorrida, però estaria molt allunyat de la realitzat. El ritme es manté durant gairebé tot el film, igual que l’humor del realitzador, personificat en ell mateix i en el seu alter ego “el Otro”. Aquest darrer personatge és l’encarregat de portar a mare la pel•lícula quan el protagonista marxa de la història. Unes derives que potser són excessives, però que serveixen per atorgar un component de crítica social al documental.

Sigui com sigui, 85 minuts que els amants del setè art no es poden perdre. Elías, ja guardonat al Rec en passades edicions per treballs de curta durada, fa ús dels recursos narratius del cinema com si fos un director de llargmetratges experimentat. I fa de la seva pel•lícula una cançó que ens atrapa, ens fa taral•lejar amb la tornada i ens emociona quan menys ens ho esperem.

Sevilla ja va premiar fa pocs dies aquest treball, que ara seguirà rodant per festivals de dins i de fora de l’Estat, mentre espera si Tarragona decideix premiar-lo. Molta sort pel viatger!

Etiquetat , , , ,

Sempre ens quedarà el REC

“Optimisme” és la paraula que millor defineix l’estrena de l’edició especial del REC d’aquest any. En primer lloc, pel simple fet que s’hagi pogut dur a terme. En un moment en el que la paraula “crisi” dóna llicència als bancs a deixar les persones sense casa, als polítics a dir i fer bajanades i a les administracions a cancel·lar programacions culturals d’èxit, és una bona notícia que el REC perduri.

Divendres, amb la projecció dels treballs dels autors de Tarragona, els espectadors ens vam sentir optimistes també al veure el planter existent al nostre territori. És cert que enguany no hi havia premi per als creadors locals de curta durada. Però també és cert que queden lluny aquelles edicions en les que el director amb més amics s’enduia un guardó no sempre merescut. Silencios,  de Toni Sánchez, va encetar el REC 2012 deixant clar que Tarragona té bons realitzadors i grans actors, i que per fer una cosa ben feta no cal recorre a les quatre estrelles mediàtiques que tenim o a imitar els thrillers americans amb la Tabacalera de fons. A destacar d’aquest primer dia H92, obra d’un grup d’estudiants de la URV, que aprofita el filó comunicatiu de la independència per portar el tema cap a l’absurd. Un exercici que no estaria malament que els nostres polítics haguessin fet abans d’embarcar-nos cap a uns nous comicis.

I dins aquest clima tediós al que ens ha dut la democràcia gràcies, entre altres coses, als quatre processos electorals que ens ha regalat en dos anys. Dissabte, el REC va tornar a premiar-nos amb una mica més d’optimisme. Amb Liberal Arts, l’òpera prima de Josh Radnor (el Ted de How I Met Your Mother), la inauguració formal del festival va ser com un bàlsam contra el mal rotllo. A destacar el bon guió (del mateix Radnor) i l’excel·lent interpretació dels dos joves protagonistes (Josh Radnor i Elizabeth Olsen) i de dos secundaris de luxe, Richard Jenkins (The Visitor) i Allison Janney (The West Wing).

Jesse (Radnor), en ple síndrome de Peter Pan, torna a la que fou la seva universitat i coneix a Zibby (Olsen), una jove estudiant llesta, atractiva i vital que trasbalsa el seu món avorrit. La interpretació íntima de Radnor no marxa gaire de la del personatge al que ens té acostumats dins de la sitcom que l’ha fet famós però, gràcies al ritme més pausat de la pel·lícula, en Jesse adquireix molts més matisos que el televisiu Ted Mosby. El poder captivador d’Olsen i la naturalitat dels dos exprofessors d’en Jesse (Jenkins i Janney) posen la cirereta a un pastís d’aquells que dóna gust menjar.

Sense ser una obra d’art, especialment per la moralitat americana que enarbora en algun tram del film, és reconfortant sortir del cinema amb un somriure als llavis. I dissabte ho podíem fer, el REC en 24 hores ens havia donat tres motius per ser optimistes.

Etiquetat , , , , , , , ,

Vostè és aquí

Si hagués d’aconsellar un nou disc, ara que s’apropa època de regals, no dubtaria: Vostè és aquí , d’Antònia Font. Els mallorquins, amb el nou àlbum, proposen quelcom diferent al que ens tenen acostumats. En un món on les sèries de curta durada s’imposen als telefilms i, fins i tot, als llargmetratges i on els microblogs estil Twitter arrasen per sobre de divagacions com la que esteu llegint, Antònia Font treu suc de la curta durada. Quaranta cançons en un sol CD! Des de NOFX no gaudíem de res tan poc tediós. Potser gent més versada en el món de la música trobaria més exemples i més recents. Sigui com sigui, si NOFX, amb el seu Punk in Drublic com a disc de referència, s’avançava al seu temps ara fa dues dècades, Antònia Font segueix demostrant que sap on està.

De la mà del genial Joan Miquel Olivé, els Antònia Font ja van fer de Lampadetes un dels millors discs que la música catalana ha tingut en el que portem de segle XXI. En aquell treball ja encadenaven dos grans temes  com Clint Eastwood i Icebergs i guèisers. Un recurs que tot i no ser nou (recordem el genial Sgt Peppers dels Beatles) enganxa d’allò més bé amb les microcançons. Aquestes, en aquest darrer àlbum, estan organitzades en tres grups que volen representar tres rutes de metro d’estils diferents.

Amb aquest treball, els Antònia Font ens demostren que les seves idees estan lluny d’acabar-se. Quaranta melodies de qualitat no són fàcils de fer quan portes tants discs a les esquenes, però ells saben que les cançons de més de tres minuts estan passades de moda i que les de dos i bastant tenen els dies contats.

La música no és l’únic art que pateix aquesta dinamització. Al principi del post ja parlàvem del cinema i, dins de l’audiovisual, podríem afegir els videoclips musicals o els anuncis, paradigmes del nostre temps. L’art plàstic potser no entén de curta durada, però si que entén de creació en sèrie. Warhol ja introduïa la serigrafia als anys seixanta i, quan la fotografia es pensava que havia arribat al seu llindar de celeritat amb la irrupció de la tecnologia digital, apareix Instagram que ens dóna els retocs fets i ens converteix a tots en, almenys, dignes fotògrafs al moment i sense seure davant del Photoshop.

A les persones ens agrada l’art. Ens agrada consumir-lo i, en menor o major mesura, crear-lo. L’ús i consum de l’art però s’ha d’adaptar al moment i aquesta tasca no és de l’espectador si no del creador. I això hi ha artistes que ho saben i, sortosament, ho practiquen.

Amb tot, hi ha un camp en el que per experiència personal m’he de contradir. El teatre es manté allunyat del progrés artístic. La curta durada sembla que no atrau al creador teatral. Segueixen apostant per obres de tres hores de durada com si visquéssim al mateix carrer que en Plaute i vestíssim túnica per anar al teatre. Un exemple el tenim amb l’Incendi. Vull creure que no és perquè parla de desgràcies al Líban (un país actualment mediàtic) que triomfa aquesta obra als nostres escenaris. Set nominacions als premis Butaca, podrien semblar poques si aquests guardons fan honor al seu nom i són proporcionals a com de quadrat se’t pot quedar el cul després de tres hores i quart.

No penseu que l’he vist, Incendis. M’he dignat a indignar-me veient el tràiler per saber que només quan passi per Tarragona, i si no hi ha res millor a fer, podria perdre tres hores i quart de la meva vida per després fer un post descriptiu dels símptomes del nostre malalt Teatre. Amb majúscules perquè ell no es mereix que el tractem així, però ho fem. Perquè l’Oriol Broggi, el Ferran Medico, l’il·lustríssim Josep Maria Pou i desenes més de directors del nostre país tenen un problema: No saben on estan.

En canvi, i tornant a la recomanació inicial, el Joan Miquel, el Jaume, el Joan, el Pau i el Pere ho tenen molt clar. Ells són aquí, com vostè, al segle XXI.

Etiquetat , , , , , ,