El Mite de Cassandra

M’agraden els formatgets electorals. Especialment per la seva capacitat de mutació. M’agrada quan s’omplen de diversos colors i, encara més, quan cap predomina per sobre dels altres. Són molt lletjos els formatgets de només dos colors. Per jugar un contra un ja tenim el futbol, els escacs o les eleccions nord-americanes.

Tot i aquesta afició per als arcs de Sant Martí virtuals, entenc que cada color té un cost. Comprenc que, en molts casos, aquest cost és proporcional a la mida del color. I em faig creus quan penso que hi ha colors que no puc veure i que també han costat molts diners. Llavors és quan deixen d’agradar-me els formatgets electorals i penso que potser val la pena esperar a un d’aquests dies de tardor o de primavera en la que pluja i sol coincideixen. Al cap de l’any, potser no són tan freqüents com les publicacions d’enquestes i de resultats electorals però almenys són de franc.

Seria aprofundir en un tema molt gastat en les darreres 48 hores, però no me’n puc estar de preguntar-me: Per què serveixen les enquestes? Després d’aquests comicis, els enquestadors han vist la seva professió devaluar-se fins arribar al nivell dels pobres homes del temps. És gratificant pensar que els electors ens hem convertit en quelcom tan imprevisible com una tempesta o un dia de sol radiant. Amb tot, és una llàstima que l’administració i mitjans privats, tots ells amb subvencions públiques, hagin malbaratat tants recursos per, al cap i a la fi, confondre a la ciutadania.

Ja vaig explicar, en un post anterior a les eleccions, que havia tingut l’honor de participar en una enquesta contractada pel Govern de la Generalitat. Encoberta d’enquesta de tendències socials, se’m preguntava a qui vaig votar el 2010 i a qui votaria aquest 25N. Potser perquè mai havia participat en un esdeveniment similar o potser perquè aquella mateixa setmana un amic meu també la va fer, vaig pensar que la mostra era d’allò més extensa. També em va venir al cap que difícilment es faria públic aquell sondeig, que “teòricament” no tenia finalitats electorals. Una llàstima, perquè m’hagués agradat veure reflectit el meu gra de sorra en un hipotètic formatget de colors, però què hi farem!

I, imaginant que l’enquesta trampa no es va fer per ser publicada i sabent que ni jo ni el meu amic vàrem mentir en el sentit del nostre vot pel 25N, em sorgeix un segon dubte: I si l’enquesta del Govern Català ja preveia la patacada convergent? Podria haver fet alguna cosa al respecte l’executiu? La resposta lògica seria: Haver preguntat abans de convocar eleccions. Però per això ja era massa tard i va en contra de la filosofia de les administracions estalviar diners i maldecaps als ciutadans. Potser hagués pogut canviar el rumb i dir en plena campanya “mirin deixem el tema de la independència i critiquem al tripartit que ens dóna millors resultats”. O podrien haver confabulat per col•locar al Puigcercós al capdavant d’ERC. No, això només passa a les sèries iankees.

Bé, tan se val. El que està fet, fet està. I ja s’imaginen com pot treure de polleguera saber el que passarà i que ningú no et faci cas. Només em reconforta pensar que l’assessor o l’estadista que sabia com acabaria l’aventura, al qual podríem anomenar Cassandra, seguirà cobrant durant quatre anys més i, a sobre, podrà dir “ja us ho vaig dir que no era bona idea però vàreu veure massa ratafia per la Diada i estàveu eufòrics”.

Anuncis
Etiquetat , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: