Monthly Archives: Desembre 2012

Del Noguera al Bilbo. Crònica de dues butaques

Teatre El Magatzem. Lateral. Fila 10

Dijous, Miguel Noguera va portar el seu Ultrashow a Tarragona per primera vegada. L’artista, que ja porta temps conreant èxits a Barcelona, arribava per primer cop a la nostra ciutat signant un ple absolut. Entre els assistents hi havia fans que ja l’havien vist en viu, nombrosos documentats gràcies a la màgia de Youtube i alguns neòfits com un servidor que, si no llegeixo les sinopsis de les pel•lícules, menys buscaré un vídeo del Noguera quan puc permetre que em sorprengui.

I sí, em va sorprendre. En ell vaig veure quelcom d’agrair i que manca en les arts escèniques d’aquest país: Contemporaneïtat. Posats a etiquetar, diria que practica Nou Teatre de l’Absurd. Sí, m’ho acabo d’inventar. Però com a moviment artístic no està malament, no?

Recordem que a mitjans del segle passat, Samuel Beckett i Eugen Ionesco, entre d’altres, refan els cànons narratius d’Aristòtil, donant lloc a un nou moviment teatral i literari: El Teatre de l’Absurd. Les seves obres captiven a molts espectadors tot i no tenir un principi, nus i desenllaç o plantejar diàlegs o situacions inconcebibles a l’escena fins el moment. No és estrany que agradi, perquè si el drama vol ser un reflex de la realitat, la vida és la primera en no seguir una estructura aristotèlica i en presentar situacions absurdes i incongruents (si no fixeu-vos en el Ministre d’Educació o en els que donen el Nobel de la Pau).

Dramaturgs més contemporanis que els esmentats abans (no en Wert, si no en Beckett i en Ionesco) mengen d’aquest tipus de teatre, però difícilment arriben a atipar-se. Sembla que a la indústria li agraden els productes clàssics. Seixanta anys després de la publicació d’Esperant a Godot, arriba a la nostra vila en Miguel Noguera amb el seu Ultrashow. El Magatzem ple a vessar literalment, l’escenari nu, amb un faristol i dues ampolles d’aigua com a únics elements, i l’artista repartint idees a ritme de unes 50 reflexions per hora. No. No eren històries. Ni acudits. Ell les anomena idees, però també es podrien definir com tastets de realitat. D’aquella realitat que comparteixes amb els amics amb els que hi tens complicitat: Una acció quotidiana portada a l’extrem, l’ús hiperliteral d’una expressió o situacions absurdes. I després de riure tota la tarda, dieu: “Això ho hauríem de gravar!” En realitat, després mai ho fem. Sabem que deixaria de tenir gràcia fora de context i que una tercera persona probablement no se’n riuria.

Imatge Ultrashow

Imatge Ultrashow

Doncs bé, el Noguera ho fa. És capaç de trobar en l’absurditat de la vida, mil idees per fer riure a una sala plena de gent heterogènia. Micromonòlegs inacabats que s’ajuden dels nostres coneixements per agafar sentit i que eviten fer-nos perdre el temps, una característica massa arrelada a les arts escèniques del país.

Fa uns dies vaig piular: “Antònia Font és a la música el que Twitter als blocs” mentre assistia a la posada en escena a Tarragona de les 40 microcançons del Vostè és aquí. Ara escriuria: “Miguel Noguera és als monòlegs el que Twitter als blocs o els Antònia Font a la música. Un estalvi de temps indispensable.” I es que si ens gastem un dineral en fer AVEs i autopistes per guanyar temps, per què deixem que l’art ens el robi amb divagacions o repeticions supèrflues?

Ocine Vilaseca. Amfiteatre. Fila 12

I aquí arribem a El Hobbit. Amb 13 anys vaig llegir-lo amb passió per, poc després, devorar, com un addicte, els tres volums d’El Senyor dels Anells. A l’estrena de La comunitat de l’Anell, de Peter Jackson, em vaig fer un fart de plorar, fruit de la incredulitat, al veure com el realitzador havia pogut plasmar tan bé l’univers de Tolkien. I per suposat, hem vaig alegrar al saber que ell mateix s’encarregaria de dur a la gran pantalla El Hobbit, un divertiment que l’antropòleg sud-africà va escriure per introduir la seva gran obra.

La sorpresa i el mal rotllo hem van venir quan vaig descobrir que havia dividit la novel•la en tres pel•lícules i que la duració de cada film, almenys del primer, era de prop de tres hores. Amb tot, il•lusió inclosa, vaig assaltar el cinema cofoi de gaudir de més Terra Mitjana.New-Hobbit-Poster

El film es presenta sota el subtítol Un viatge inesperat, potser en Jackson no volia avançar que en Bilbo torna viu a la Comarca i per això canvia el subtítol original del llibre, Viatge d’anada i tornada. O potser volia que el film tingués quelcom d’inesperat i va assegurar-ho al títol.

No us faré d’spoiler per als que no l’hagueu vist. Simplement diré que és una llàstima. Sembla que els amants de les trilogies fantàstiques estem condemnats a que els creadors de les mateixes no ens entenguin alhora de fer els pròlegs. En realitat, la fotografia, vestuari i ambientació en general freguen la perfecció. No cal ni dir els efectes especials. La interpretació també és molt bona. Però, per què tres pel•lícules per explicar el que passa a El Hobbit?

Que és una qüestió comercial? D’acord. Doncs almenys fes durar una horeta i mitja cada pel•lícula, que els cines se t’ompliran igual i els espectadors sortiran menys avorrits. I si no, penseu com ho arreglaria el Noguera:

“Joder, ¿os imagináis? Bilbo con el anillo… Y no lo quiere. Y le dice a Gollum:
-Te lo cambio por un gato. A la mierda el destino de la humanidad, quiero un gato con tres “tés”, joder.”

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Victus. El poder de la Paraula

Diuen que els anglesos sempre comencen una dissertació amb una disculpa. En aquest cas, i per la que deuen a Catalunya després de la Guerra de Successió jo emularé als companys de les illes britàniques: Aquesta és la meva primera crítica literària, per tant perdoneu els errors i sigueu piadosos amb un aprenent.

La imatge que recordo amb més vivacitat d’un llibre d’història pertanyia concretament al de primer de BUP. Aquesta era un quadre del rei Carlos II el Hechizado. No sé si va ser pels seus llavis caiguts, per la seva mirada perduda o per les conseqüències de la seva mort sense descendència, que aquest retrat va perdurar en la meva ment. Però el cert és que malgrat tenir, de ben segur, imatges més interessants a recordar d’aquella època d’institut, aquell senyor es va fer un lloc en la meva memòria.

Justament s’ha parlat molt de memòria en els darrers anys. Aquest terme, especialment en boca de polítics i periodistes, ha anat sempre acompanyat d’un altre: “Històrica”. Com si la memòria pogués no ser històrica. Quina redundància! És com dir: “record del passat”, un altre pleonasme. Perquè, a no ser que siguis Michael J. Fox, dubto que tinguis records del futur o memòria del que passarà.

Victus ens ho explica totPortada Victus

En fi, aquesta memòria, a la que podem anomenar història, sempre ha tingut fama d’ésser escrita pels guanyadors. A Victus, la darrera novel•la d’Albert Sánchez Piñol, és confirma que almenys aquesta premissa ha deixat de ser certa. El nostre amic, Zuvi Piernaslargas, revisa, des de la visió dels derrotats, una etapa de la nostra història indispensable per entendre les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya. I no us cregueu que ho fa a l’estil de les pel•lícules de la segona Guerra Mundial en la que uns són molt dolents i els altres àngels salvadors. L’enginyer Zuviría no estalvia crítiques ni elogis envers cap dels bàndols, ni tan sols envers ell mateix. Un covard, al que ensenyen a fer la guerra, a la recerca de la última lliçó: La Paraula.

Sánchez Piñol, a través de la veu del seu personatge principal, ens narra els fets històrics que van culminar amb la conquesta de Barcelona l’11 de setembre del 1714, ens els guarneix d’aventures i experiències individuals i ens els analitza amb la perspectiva dels anys. Gràcies a aquesta darrera característica, molt accentuada gràcies al tarannà de Martí Zuviría, podríem dir que Victus supera el que entenem per novel•la històrica, creant una crònica d’opinió a partir de fets constatats.

Que si és entretinguda? No us preocupeu, la podeu regalar per Reis als pares que llegeixen el diari, al tiet que devora clàssics del Siglo de Oro, a la cosina amant d’en Ken Follett o al nebot que ara està amb l’últim de Cançó de Foc i Gel. Victus és una obra apassionant, narrada amb un estil actual, que emociona fins a fer-te caure la llagrimeta, com a mínim; que emprenya fruit de la indignació amb alguns actes dels nostres avantpassats i amb un ritme que manté en tensió al lector malgrat saber com acabarà. Un fet, aquest darrer, que no perjudica al drama gràcies a la perícia de l’autor. Sánchez Piñol aprofita el final cantat per  dur a terme salts temporals que ajuden a contextualitzar diversos personatges històrics i, sobretot, perquè el bo del Zuvi faci reflexions d’allò més interessants.

A Victus, n’hi ha molts de pensaments destacables del que fou mà dreta del general Villarroel. I aquestes reflexions es poden multiplicar per mil perquè cada lector es quedarà amb les seves interpretacions.

Jo em quedo amb una reflexió

En un moment en que se’ns vol fer creure que la independència és la solució als nostres mals en comptes de la renovació de la classe política, Victus ens demostra que la classe social ens diferencia més que la nacionalitat i que en totes les confrontacions els perdedors són els que sostenen la bandera rebregada, vella i foradada mentre els de l’estandard daurat de la riquesa sempre guanyen siguin quins siguin els seus colors. Interessantíssim el personatge de Don Antonio de Villarroel per entendre això i el paper que els Consellers de la Generalitat van tenir en una guerra absurda (vaja, ara sóc jo el redundant).

Acabo amb uns quants pleonasmes, doncs. Potser si volem fer un favor a la memòria històrica i evitar guerres absurdes, ni que aquestes siguin dialèctiques, hauríem de recomanar als professors d’història que substituïssin la lliçó de la Guerra de Transició pel llibre d’Albert Sánchez Piñol. I no només als instituts de Catalunya, és clar. Perquè, què hi ha més didàctic per plasmar la inutilitat bèl•lica, que conèixer a un home covard, entrenat per conquerir i que lluita per un mot.

Etiquetat , , , , ,

El Teatre Tarragona aixeca el teló

Quants mitjans de comunicació faran ús d’aquest titular tan covat? Espero que pocs, més que res perquè jo no he vist cap teló. Que consti que trenco una llança a favor dels nostres periodistes i de la seva originalitat. Un adjectiu que no es pot aplicar al meu titular ni tampoc a la cerimònia que hem viscut avui els assistents a la inauguració del Teatre Tarragona.

IMG-20121212-WA0000Tot i això, no crec que necessités ser original, ni tan sols atrevida. Al cap i a la fi es tractava d’un acte doblement protocol•lari: una inauguració d’un edifici públic i la cloenda de l’any de la cultura que organitza una administració pública. Sincerament, i sense cap tipus d’ironia, l’acte ha estat el que havia de ser.

La gent de Tarragona 2012 recordava que per la inauguració del Metropol de fa 16 anys, van venir “Els Comediants”. Sense anar més lluny, el 2010, per celebrar el centenari del mateix teatre vam tenir l’honor de rebre la visita del prestigiós John Malkovich. Enguany: la Camerata XXI, l’Escola de Dansa Àrtemis, l’Orión Picó, la Companyia Plan B, la Muntsa Alcañiz, la Mercè Anglès, el Fermí Fernández, l’Oriol Grau, el Joan Pascual, la Mercè Rovira, l’Àngel Òdena i la Banda Unió Musical de Tarragona.

Mireu, si la crisi ha de fer que apostem pels artistes de casa, benvinguda sigui. Música, dansa i teatre estaven representats avui per artistes locals que han demostrat el nivell de la ciutat. No superior (ni inferior)  a la resta del país però, sí suficient com per omplir les sales de creacions pròpies. I més tenint en compte tots aquells que avui estaven pel públic, a casa seva o treballant d’oficis molt allunyats a les arts escèniques.

Amb tot, he trobat a faltar més d’una mostra d’una paraula molt utilitzada al llarg d’aquest 2012 i també durant la cerimònia: Contemporaneïtat. La dansa contemporània, gràcies a l’aportació de Plan B, hi estava representada. Però, i la música? I el teatre?

Per déu! Que estem inaugurant un teatre al segle XXI! I que ningú em vulgui fer creure que una lectura dramatitzada d’un text de Woody Allen és teatre contemporani. No suposeu que això és una crítica a l’organització de l’acte, a la que felicito per la seva feina. És una crítica a l’estat del teatre com a art.

No és d’estranyar que amb el Pou, el Broggi, la Cubana, el Joan Pera, els Dagoll Dagom, el Medico, el Simó i la resta de membres honorífics del TNC, el CAER, el Lliure, l’Institut del Teatre i d’altres ens enquistats en temps passats, el públic s’hagi oblidat que un teatre pot acollir representacions d’arts escèniques contemporànies.

Com envejo als ballarins i ballarines, als amants de la dansa! Ells poden escollir. Nosaltres, els que creiem que es pot fer un teatre actual, sota premisses actuals, ni tan sols en podem veure un tastet el dia de la inauguració del Teatre Tarragona.

Amb tot, vull destacar la feina feta pels actors i actrius que avui han donat vida als textos d’Allen, Pirandello, Valentin i Sinisterra. Llàstima que ho hagin fet amb microfonia perquè, jo que conec a la majoria, sé que eren més que capaços de fer-ho sense. És curiós com ens gastem milions en fer una caixa de ressonàncIMG-20121212-WA0001ia a la que anomenem teatre i després enllaunem les veus dels intèrprets. Sortosament, l’Àngel Òdena sí que ha fet valdre la seva veu natural per delectar al públic, tot i que s’ha trobat a faltar que aprofitant l’efemèride cantés alguna cançó en català.

Els polítics, per cert, també han fet lectures dramatitzades. Amb microfonia, és clar. L’alcalde ha demanat aplaudiments per a tots els que han fet possible aquest dia, arquitecte inclòs. Cal dir, que la gent de les primeres files de l’amfiteatre no hem atorgat aquest guardó sonor al Xavier Climent, més que res perquè esdevé impossible veure tot l’escenari des d’aquestes localitats gràcies a una estructura massa ampla situada just davant de la primera fila.

Sigui com sigui, i tot i les dificultats visuals, l’acte ha arribat a la seva fi amb la interpretació de la Banda Unió Musical de Tarragona a la que, posats a lamentar-nos, retrec que no marxessin amb l’Amparito Roca, himne ja de la nostra ciutat. Una Tarragona que ja té un nou teatre i que ara afronta un nou repte encara més difícil que el de construir-lo: omplir-lo sense regalar les entrades.

Etiquetat , , , ,

Antònia Font, la bicicleta i la noia que no parava de moure’s

Poques coses hi ha pitjors que un espectador desganat i xerraire. Està clar que no es tractava d’un concert de música clàssica però, al cap i a la fi, era un concert i, a més a més, dins d’un auditori. La noia en qüestió, no parava de moure’s, parlar amb la seva companya, moure’s encara més, parlar amb els seus companys dos llocs més enllà, moure’s de mala manera i, per fi, seure de costat, quelcom que, fins ahir, jo creia impossible de fer en les cadires clavades al terra d’un teatre/auditori/sala d’actes.

Al principi, em va costar entendre el perquè d’aquell comportament. Els Antònia Font havien sortit a presentar el seu nou disc, “Vostè és aquí”, de la seva manera habitual: Tocant de pe a pa les quaranta cançons del nou àlbum. Bé, aquesta darrera afirmació no és del tot precisa. El segon tema el van deixar per fer el seu primer bis.

antfonttgnA banda, d’aquest fet conegut per aquells que hagin anat alguna vegada a algun concert dels de Ses Illes, la posada en escena i la qualitat musical estaven sent a parts iguals captivadores. Només entrar a la sala veies un entramat de bicicletes a la paret del fons i els cinc músics es van situar formant un triangle sense base. A primera línia el teclat i el bateria, les cordes un nivell més allunyat del públic, el Pau al fons de tot i al mig a primera fila, on acostuma a ser-hi el cantant, una bicicleta. Potser els espectadors més vius i coneixedors dels quaranta títols de les cançons del “Vostè és aquí” podien imaginar el destí final d’aquesta bicicleta, jo no. I la noia? Seguia movent-se.

El concert avançava sense masses sorpreses per a aquells que ja havíem sentit el disc vàries vegades. Microcançons diverses d’una qualitat digna d’un dels millors grups de l’Estat (podria posar d’Espanya, d’Europa, del país, del territori català, del món, fins i tot, d’Europa Occidental o del “Territorio del Noroeste”, no tracto de posar fronteres a la qualitat dels Antònia Font simplement marco un límit conegut per mi, que sóc qui els descric i que estic molt lluny de ser un expert), alguna breu dissertació del Pau que aixecava tímids somriures i la noia que, per desgràcia del senyor de darrera seu, seguia prestant atenció a tot menys als músics.

Uns músics excel•lents que premiaven als assistents amb cançons tan genials com “A cada Mà una Maleta”, “N’Angelina”, “Neutrins” (seguiu el consell del Pau i tanqueu els ulls quan l’escolteu) o la que dóna nom al disc sense contenir cap mot: “Vostè és aquí”. Amb tot, aquest darrer treball dels mallorquins no crec que sigui mai recordat per contenir grans temes aïllats sinó que ho serà, més aviat, pel seu conjunt.

Tot i això, tot conjunt, per bo que sigui, té elements destacats (si no mireu el Barça). Del concert de dissabte cal destacar també la “Cartes de Ramiro” a cappella i sense microfonia. Tot l’auditori en silenci. I la noia? També.

Així, després de trenta-nou cançons els Antònia Font van abandonar l’escenari per després, tornar a fer un sol bis. Sobre la bicicleta central, el solista dels mallorquins va interpretar, mai més ben dit: “Per Jo i Tots es Ciclistes”. Tot seguit, un “gracis”, música enllaunada i cap als camerinos.

Van tornar? Sí. Per sort per a la noia, van regalar-nos tres clàssics. Dos de nous: “Clint Eastwood” i “Icebergs i guèisers”. I el tercer l’endevineu vosaltres, no? I vosaltres responeu: “Oh Yeah!” D’en peus i ballant com la noia i el públic del Palau que, a la última cançó, acabaven de començar la festa.

Etiquetat , , ,