Victus. El poder de la Paraula

Diuen que els anglesos sempre comencen una dissertació amb una disculpa. En aquest cas, i per la que deuen a Catalunya després de la Guerra de Successió jo emularé als companys de les illes britàniques: Aquesta és la meva primera crítica literària, per tant perdoneu els errors i sigueu piadosos amb un aprenent.

La imatge que recordo amb més vivacitat d’un llibre d’història pertanyia concretament al de primer de BUP. Aquesta era un quadre del rei Carlos II el Hechizado. No sé si va ser pels seus llavis caiguts, per la seva mirada perduda o per les conseqüències de la seva mort sense descendència, que aquest retrat va perdurar en la meva ment. Però el cert és que malgrat tenir, de ben segur, imatges més interessants a recordar d’aquella època d’institut, aquell senyor es va fer un lloc en la meva memòria.

Justament s’ha parlat molt de memòria en els darrers anys. Aquest terme, especialment en boca de polítics i periodistes, ha anat sempre acompanyat d’un altre: “Històrica”. Com si la memòria pogués no ser històrica. Quina redundància! És com dir: “record del passat”, un altre pleonasme. Perquè, a no ser que siguis Michael J. Fox, dubto que tinguis records del futur o memòria del que passarà.

Victus ens ho explica totPortada Victus

En fi, aquesta memòria, a la que podem anomenar història, sempre ha tingut fama d’ésser escrita pels guanyadors. A Victus, la darrera novel•la d’Albert Sánchez Piñol, és confirma que almenys aquesta premissa ha deixat de ser certa. El nostre amic, Zuvi Piernaslargas, revisa, des de la visió dels derrotats, una etapa de la nostra història indispensable per entendre les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya. I no us cregueu que ho fa a l’estil de les pel•lícules de la segona Guerra Mundial en la que uns són molt dolents i els altres àngels salvadors. L’enginyer Zuviría no estalvia crítiques ni elogis envers cap dels bàndols, ni tan sols envers ell mateix. Un covard, al que ensenyen a fer la guerra, a la recerca de la última lliçó: La Paraula.

Sánchez Piñol, a través de la veu del seu personatge principal, ens narra els fets històrics que van culminar amb la conquesta de Barcelona l’11 de setembre del 1714, ens els guarneix d’aventures i experiències individuals i ens els analitza amb la perspectiva dels anys. Gràcies a aquesta darrera característica, molt accentuada gràcies al tarannà de Martí Zuviría, podríem dir que Victus supera el que entenem per novel•la històrica, creant una crònica d’opinió a partir de fets constatats.

Que si és entretinguda? No us preocupeu, la podeu regalar per Reis als pares que llegeixen el diari, al tiet que devora clàssics del Siglo de Oro, a la cosina amant d’en Ken Follett o al nebot que ara està amb l’últim de Cançó de Foc i Gel. Victus és una obra apassionant, narrada amb un estil actual, que emociona fins a fer-te caure la llagrimeta, com a mínim; que emprenya fruit de la indignació amb alguns actes dels nostres avantpassats i amb un ritme que manté en tensió al lector malgrat saber com acabarà. Un fet, aquest darrer, que no perjudica al drama gràcies a la perícia de l’autor. Sánchez Piñol aprofita el final cantat per  dur a terme salts temporals que ajuden a contextualitzar diversos personatges històrics i, sobretot, perquè el bo del Zuvi faci reflexions d’allò més interessants.

A Victus, n’hi ha molts de pensaments destacables del que fou mà dreta del general Villarroel. I aquestes reflexions es poden multiplicar per mil perquè cada lector es quedarà amb les seves interpretacions.

Jo em quedo amb una reflexió

En un moment en que se’ns vol fer creure que la independència és la solució als nostres mals en comptes de la renovació de la classe política, Victus ens demostra que la classe social ens diferencia més que la nacionalitat i que en totes les confrontacions els perdedors són els que sostenen la bandera rebregada, vella i foradada mentre els de l’estandard daurat de la riquesa sempre guanyen siguin quins siguin els seus colors. Interessantíssim el personatge de Don Antonio de Villarroel per entendre això i el paper que els Consellers de la Generalitat van tenir en una guerra absurda (vaja, ara sóc jo el redundant).

Acabo amb uns quants pleonasmes, doncs. Potser si volem fer un favor a la memòria històrica i evitar guerres absurdes, ni que aquestes siguin dialèctiques, hauríem de recomanar als professors d’història que substituïssin la lliçó de la Guerra de Transició pel llibre d’Albert Sánchez Piñol. I no només als instituts de Catalunya, és clar. Perquè, què hi ha més didàctic per plasmar la inutilitat bèl•lica, que conèixer a un home covard, entrenat per conquerir i que lluita per un mot.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

5 thoughts on “Victus. El poder de la Paraula

  1. Hilari ha dit:

    Doncs per ser la primera, la claves.

  2. eduard ha dit:

    Llegeixo al comentari un pensament, que abunda en l’esquerra nostrada, que classe social ens diferencia més que la nacionalitat. I no ho nego, però tampoc estic d’acord. Penso que són dos eixos de coordenades diferents, com voler comparar quilograms i kilómetres. En fer-ho caiem de quatre potes en la submissió a voluntats alienes.

    Donat que parlem classe social i nacionalisme, permet que et faci referència a Mullena (http://www.distriforma.es/portadas/9788494032851.jpg), un llibre menor i irregular, però curiós. Ofereix un recorregut per la Catalunya i País valencià de mitjans de segle XIX, amb el rerefons del sorgiment dels moviments obrers (prohudonisme, marxisme, anarquisme), i els nacionalismes actuals.

    • oriolmonteso ha dit:

      Eduard, m’apunto la lectura per quan tingui un moment. Ben cert és que fent certes afirmacions ens arrisquem a la reducció a l’absurt i per tant a la falsetat.

      Però deixem matissar: Moltes coses ens diferencien els uns dels altres i cap es pot graduar en les mateixes unitats de mesura. Però crec que estaràs d’acord amb mi si et dic que nacionalisme (català o espanyol) i classe social (dretes o esquerres) són les característiques essencials amb les que es volen definir la majoria de partits, i les que ens defineixen políticament als ciutadans. Per tant, és impossible que no es comparin els dos termes i s’acabin posant al mateix sac. Dit d’una altra manera, sé que la meva nacionalitat em diferència d’un espanyol o d’un francès, però no tant com ho fa la meva classe social al costat de la d’un català amb comptes a multimilionaris a Suïssa.

      No oblido d’on sóc, però admiro a tanta gent d’altres nacions. I en canvi detesto a tants catalans que s’enriqueixen a costa meva, d’altres catalans i d’immigrants que mereixen més.

      Espero haver-me explicat millor i moltes gràcies per comentar el bloc. Espero que seguim amb aquesta conversa i amb d’altres que sorgeixin.

      • eduard ha dit:

        Entenc el que vols dir, i em permeto tornar a l’origen, el comentari de Victus. Adona’t que al llibre, si be la classe social es frontera habitual en el comportament dels personatges, hi ha altres moments en que ho es la nacionalitat, en definitiva l’arrel d’aquell conflicte, car hi ha gent de classe alta que lluiten i moren al costat del poble, fins hi tot havent votat en contra de lluitar.

        Hi ha per un altre costat el parany que ja en el seu dia inventà en Lerroux, i que encara avui dona rendes, que es desletimitzar una ideologia o sentiment nacional, el catalanisme, associant-lo a una classe social, la burgesia. Al marge que hi pot haver burgesos de tota mena, és una pràctica perversa i injusta, i és on volia anar a parar amb el meu comentari anterior.

        Una salutació.

      • oriolmonteso ha dit:

        En cap moment voldria associar el nacionalisme català a la burgesia ni a res negatiu. De tots els nacionalismes és sens dubte el que més m’estimo (o menys odio). La meva crítica (i amb això crec que l’Albert Sanchez Piñol estaria en desacord amb mi) és envers a tots els nacionalismes. Són eines d’exclusió, d’intolerància i, com has dit en el teu darrer comentari, l’arrel d’aquell i de molts conflictes. Sé que queda una mica “pastel” però prefereixo creure’m ciutadà del món més que no pas català (ja no diguem espanyol), o si volem ser més concrets mediterrani, o si encara vols ser més concret vilanoví de naixement i tarragoní d’adopció. No ho sé, no li trobo res de bo a les banderes. I no et negaré que llegint Victus m’emocionava pels meus i desitjava la mort dels altres, però no me’n sento orgullós d’aquests sentiments perquè els orcos i els elfos, els bons i els dolents, només existeixen a la ficció. I acabo amb una frase del Josep Pla (no et pensis que em sento identificat amb el seu pensament polític, però la frase m’agrada. Crec que és seva, vaja) “el nacionalisme és com un pet, només li agrada a qui se’l tira”.

        Salut i gràcies altre cop!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: