Moonrise Kingdom, el principi d’una gran amistat

Seria fals dir que fa anys que segueixo a en Wes Anderson. És cert que un amic em va recomanar fa un parell d’anys Fantastic Mr. Fox, la vaig veure i vaig al•lucinar davant d’un film d’animació tan original tècnicament i argumental.

Les següents recomanacions, poc després en mig d’un sopar, van ser The Royal Tenenbaums i The Life Aquatic with Steve Zissou. Però ja se sap que moltes coses que es parlen sopant i entre amics acaben oblidades per culpa del vi.

Malgrat tot, fa cosa d’un mes, vaig tornar als braços d’en Wes Anderson. El company iniciador en el món fílmic del creador de Texas me’n va recomanar una de nova: Moonrise Kingdom. I aquest cop, les notes del mòbil van ser el remei ideal contra el poder amnèsic del vi.

Moonrise KingdomVeure la darrera pel•lícula d’Anderson és entrar en un conte bell i optimista on, tot i les tensions del drama, no hi ha dolents ni bons, si no personatges tan ben travats com estrafolaris. Els protagonistes són un nen (Sam) i una nena (Suzy) que descobreixen la força brutal de l’amor quan encara no ha passat pel sedàs de l’experiència. Això els fa viure una aventura quotidiana que de la mà del director i guionista nord-americà esdevé onírica i irreal, com un dels contes que la Suzy llegeix al llarg del film. Amant de l’estètica dels vuitanta, dels travellings i, segons la cinèfila que m’acompanya cada nit, de les cases de nines; Anderson segueix perfeccionant un tècnica que hauria de tenir una assignatura pròpia al grau de Comunicació Audiovisual. En aquest darrer treball s’oblida de l’ús de panoràmiques i juga amb els aires dels plans fixes per fer-nos una pel•lícula que ens captiva visualment sense saber ben bé perquè.

El repartiment, com sempre, de luxe. Amb l’omnipresent en la filmografia d’Anderson des del seu segon treball, Bill Murray, acompanyat aquest cop per Frances McDormand, Bruce Willis, Harvey Keitel i el magnífic Edward Norton, entre d’altres. Aquests interpreten a personatges que no s’allunyen l’univers Anderson: Mals pares i pitjors marits que en realitat són bones persones, dones més fortes que els seus marits i herois incompresos.

I us preguntareu: Però de què va aquest tio? Si fa dos dies que ha descobert a aquest director i ja compara personatges!

I teniu raó, però és que després de veure Moonrise Kingdom l’emule del nostre pis ha tret fum a la recerca de la resta de pel•lícules made in Anderson. Un viatge que us recomano que feu, si no l’heu fet ja. Perquè com que, en tot viatge el que importa és el camí més que no pas l’objectiu, i això Life Aquatic ho corrobora, tan se val per on comenceu o que no acabeu, simplement deixeu-vos portar per les cases de nines d’en Wes Anderson.

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , ,

3 thoughts on “Moonrise Kingdom, el principi d’una gran amistat

  1. Juaks ha dit:

    Ahir vaig llegir aquesta crítica, i per la nit vam decidir mirar la pel·lícula. I la veritat, es que em costa trobar-li el punt al l’Anderson, i això que m’esforçat hehe ( he vist Life Aquatic, Los Tenenbauns i Fántastic Mr. Fox també). Si que m’agrada la seva tècnica (els plans estan molt cuidats) l’estètica, i que tingui un estil tan característic, però les seves pel·lícules m’aburreixen, no són entretingudes. La de Moonrise Kingdom se’m va fer llarguíssima, i solament dura una hora i mitja, a més el seu surrealisme em fatiga i desorienta. Treballa amb actors molt bons, que trobo que no els hi treu tot el profit que podrien donar, segurament no l’interessa, ja que les seves pel·lícules no ho demanen. Aquest director no és per mi, m’agradaria més en curts o videoclips.
    M’ha fet mola gràcia lo de les cases de nines, es veritat, grava els interiors de les cases reals com si ho fossin. Quin tio més extrany!

    Molt bona crítica! a l’espera de la següent.

    Juaks

    • oriolmonteso ha dit:

      Gràcies Juaks per participar del bloc! Potser el ritme no és una de les virtuts de l’Anderson tot i això a mi m’atrapa com si d’un thriller del Sodenberg es tractés. El que no accepto és el que dius que no treu profit dels actors. Trobo que per un actor deu ser un plaer treballar amb algú que proposa uns personatges tan complexos (convencionals i alhora estrafolaris). Com la seva estètica, trobo que els personatges tenen aquest punt dels vuitanta rotllo els de Twin Peaks (segurament trobaríem referents més propers i adequats).
      Encara no he vist els seus videoclips, veus. Me’ls miraré!
      Lo de la casa de nines, com et pots imaginar, made in Bego…
      Ahir vaig veure El Irlandés (The Guard). No en faré una crítica però val la pena si vols veure una comèdia policíaca àcida molt entretinguda.
      Una abraçada!

  2. Juaks ha dit:

    El ritme deu ser el que ell vol donar, el problema és que a mi no m’atrapa, al contrari que a tú i a tota la seva legió de seguidors que té, o sigui que no deu ser un defecte en la seu treball de direcció sinó que es qüestió de gustos….
    Lo dels actors pot ser no m’he explicat bé, segur que als actors els hi encanta sortir en les seves pelis, sinó rebutjarien el paper i ja està. Però per mi Bill Murray (Los in translation,Los cazafantasmas) o Edward Norton (Las dos caras de la verdad ,American History X), no tenen la millor interpretació de la seva carrera en un film d’Anderson.

    Videoclips no sé si en té (si no fa, se li donaria bé, amb el deliri que té)…curts si…Hotel Chevalier per exemple.

    Gràcies per la recomanació de EL Irlandés!

    Juaks

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: