Un veredicte incomplet de cara als Goya

L’hivern és sens dubte la millor estació cinematogràfica de l’any. Amb l’arribada de certàmens i festivals europeus i nord-americans, les productores quadren les estrenes per amenitzar-nos les nits fredes de desembre, gener i febrer. I aquí comença la meva personal relació d’amor-odi amb els Oscars, els Globus d’Or o els Goya, per posar els tres exemples més mediàtics al nostre país. Per molt que critiqui la catifa vermella i tots els multimilionaris que la passegen, el més cert és que aquesta parafernàlia condiciona la meva agenda hivernal. I és que per molt alternatius que siguem, no cal enganyar-nos, val la pena veure els films nominats i així, a part de gaudir dels bons treballs, sempre podrem criticar que s’han deixat alguna gran pel·lícula.

Però aquest punt el deixarem per un altre post, quan ja haguem comentat les nou nominades per l’acadèmia nord-americana de cinema a millor pel·lícula o les quatre que opten al Goya homònim. És broma, lamentablement no tinc tant temps lliure. El post d’avui està dedicat als Goya, més que res per proximitat cronològica ja que són aquest cap de setmana.

Més concretament, vull parlar de dos de les quatre finalistes: Blancanieves i Grupo 7. De les altres no parlo perquè no les he vist. He tingut temps i ocasions de sobres per veure Lo impossible, però posats a veure una americanada em miro les fetes a Hollywood que habitualment en saben més d’això (de fer americanades, és clar). Pel que fa a El artista i la modelo, prometo passa comptes amb vosaltres quan la vegi.

grupo7Què dir de Grupo 7? Me la va recomanar un amic periodista tornant d’un viatge fa poques setmanes. Com que odio les sinopsis, no vaig deixar que m’expliqués massa cosa. Dies després estava trucant-lo per comentar-la i explicar-li com m’havia agradat. Ja sabeu que mai desvetllo els arguments perquè a mi no m’agrada sentir-los, però veieu-la. Ambientada en la Sevilla de finals dels 80, abans de l’Exposició Universal del 92, és no tan sols un producte d’entreteniment si no un document històric de com les grans ciutats gestionen els esdeveniments faraònics. No cal que se’n faci una de la Barcelona preolímpica o d’abans del Fòrum de les Cultures, perquè difícilment superarà Grupo 7. Un thriller policíac amb un ritme i una imatge que el podria signar el mateix Soderbergh al que se li suma una gran interpretació dels actors, propera i autèntica, made in Spain, amb el bon sentit de l’expressió. Mereixedora de tots els Goya que l’Academia de las artes y las ciencias cinematográficas de España li vulgui donar.

Al contrari passa amb Blancanieves. Que Michel Hazanavicius tingués la brillant idea de fer The Artist, no vol dir que ara tot s’hi valgui. La producció francesa té sentit en quant el tema fa necessari (o adient) l’ús del cinema mut. Fer una versió a la espanyola del conte de la Blancaneus no. En l’any en el que les sales es saturen de produccions relacionades amb la vida d’aquesta pobra noia inventada pels germans Grimm, Pablo Berger ens proposa una contradicció contínua. Un film mut, en el que la música apareix en forma de cançons que en alguns moments canten els personatges, en blanc, negre i cartellets en lloc de diàlegs però amb una estètica moderna que li treu realisme, i amb un abús de plans subjectius i primeríssims primers plans. Només algunes transicions recorden al cinema mut, la resta del muntatge és massa contemporani. En resum, a diferència de quan veia The Artist, en cap moment m’he cregut que veia una pel·lícula muda. I sí, com espectador no puc fer el pacte de ficció, de que hem serveix “involucionar” i perdre el color i la paraula?

L’argument ja el coneixeu, amb llicències de l’autor que li treuen rigor històric al moment on la ubica i la fan més made in Spain, ara en el sentit negatiu de l’expressió. Alguna sorpresa respecte a la obra original i molts noms propis. Això no li falta al film: Cares conegudes que aquest cap de setmana veurem arribar maquillades al Teatro Real. Només espero que surtin amb una mà davant i l’altra darrera. Perquè, i tenint en compte que no puc donar un veredicte complert, seria una llàstima que no es valorés Grupo 7 per culpa del desencert de l’any passat en el que una pel·lícula policíaca d’una qualitat dubtable ja va acaparar tots els guardons. Molta merda per a l’Alberto Rodríguez i el seu equip!

Advertisements
Etiquetat , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: