Al protagonista de la darrera obra de Murakami publicada al nostre país se li demana que balli. Que balli per seguir endavant, per poder triar el camí adequat, per sobreviure. Sincerament, no sé ben bé perquè se li demana que balli. Sigui com sigui, és un verb, aquest de ballar, d’allò més idoni per descriure a l’autor japonès.
Mireu, tot i que fa setmanes que vaig acabar la novel•la m’ha costat atrevir-me a fer aquesta ressenya. No em considero prou coneixedor de la obra de Murakami ▬és el tercer llibre que llegeixo seu▬ com per posar-me a parlar d’un artista tan veterà i, sobretot, tan complex. Però aquesta nit, he pensat «què collons! De l’Albert Sánchez Piñol m’ho havia llegit gairebé tot, i quan decideixo escriure sobre una obra seva resulta que no té res a veure amb el que jo coneixia».
Per tant, què carai! Em llenço a la piscina i us dono la meva opinió d’aquest llibre que l’escriptor asiàtic va publicar a finals dels 80 i que no ha arribat al nostre país fins ara.
Parlàvem de ballar. Aquesta acció és la que sento que m’està fent fer l’autor quan passo la darrera de les pàgines del seu llibre. Universos que es mesclen, trames que es repeteixen i se solapen i uns personatges amb els que no costa gens intimar.
Què rutinaris i tranquils que són els protagonistes dels seus llibres! (D’acord. Aquesta frase l’hauríem d’embargar fins que el meu coneixement sobre l’escriptor asiàtic sigui major.) No m’atreveixo a dir que són simples perquè podria sonar despectiu i la meva intenció és totalment oposada. Per sortir del pas, i sabent que no aporto massa, són com de la família. Els entens i t’hi sents identificat a l’instant. Té raó en Gotada ▬un dels personatges secundaris del llibre▬ quan li confessa la seva admiració al nostre protagonista. Jo també l’admiro. A ell, a en Tengo i a l’Aomame ▬coprotagonistes de 1Q84▬ i a molts més que espero conèixer.
Balla, balla, balla barreja aquesta quotidianitat, d’aquests protagonistes dels que us acabo de parlar, amb la faula inversemblant marca de la casa. Un misticisme que es vertebra gràcies a l’encreuament de realitats i als personatges que acompanyen al protagonista. Aquest joc, encara que sembli mentida, amplia l’univers possible de la obra en comptes de trencar-lo. I aquí és on, per mi, radica el mèrit de l’autor. Passar de la quotidianitat a la fantasia sense gairebé canviar de paràgraf i, el més important, sense que es produeixi un salt de raccord.
L’apologia que he fet dels protagonistes la trasllado als secundaris. Tot i ser la inversa en sóc igual de fan. Tinc especial interès en seguir llegint obres d’aquest autor per veure si totes tenen una adolescent encantadora, complexa i fràgil com ho és la Yuki de Balla, balla, balla. Un personatge que evidentment em recorda la Eriko Fukada de 1Q84, tot i que si seguíssim l’ordre d’escriptura de les obres l’enunciat l’hauria d’invertir.
Però bé, no divaguem i ballem per no perdre el camí. He parlat dels ballarins i deixeu-me que breument, i sense fer d’spoiler, us parli de la coreografia. L’obra conté les dosis justes d’intriga per tenir l’encant i el ritme d’una bona novel·la negra sense ser-ho. Assassinats, interrogatoris i sospites passen a un segon pla per deixar orfa de gènere la novel·la ▬faltaria més que Murakami no fos d’aquests grans autors contemporanis que hauran d’esperar a la perpectiva de generacions futures per ser catalogats▬ i aportar més coses al lector.
Entre elles, la visió que suposo que l’autor tenia ▬i potser, encara té▬ del món. A través del narrador-protagonista se n’enfot de tot i dissecciona el capitalisme de finals del segle passat amb una habilitat fascinant i gens tendenciosa. L’autor anticipa ▬recordem que el llibre es va escriure el 1988▬, com un visionari, els enganys d’un sistema econòmic que ens ha condemnat a viure un època que lamentablement serà llargament recordada. I es que Murakami ▬encara que un servidor faci molt poc que l’ha descobert▬ ja porta molts anys ballant i trobant quin és el seu camí. Jo, personalment, he decidit seguir-lo un tram més almenys. A veure cap a on em duu.
quartaparet 
La veritat és que Murakami és un escriptor que crea addicció. Jo el vaig descobrir a “After Dark” i em va enganxar molt. El seus protagonistes sovint són personatges que la corrent emporta i aquesta disponibilitat que tenen a transitar per la vida em recorden una mica el protagonista de “L’Estranger”, de Camus. Un dels temes que toca menys en els darrers llibres és la “incomoditat” sexual d’alguns dels seus personantges, que havia tractat en anteriors novel·les. T’he de dir que em va sorprendre que quasi bé totes les referències musicals i literàries que fa, i en fa moltes, són d’autors occidentals; no sé si es tracta d’una dèria personal o si senzillament està fent palesa l’hegemonia de la cultura de masses occidental, fins i tot en un país amb una cultura tan antiga i potent que pot ser Japó. El fet és que, almenys per a mi, trobar-me determinats icones culturals coneguts en un univers tan especial com el de Murakami té un efecte reconfortant.
Pel meu gust, encara t’has de trobar amb el Murakami més interessant. Permete’m que t’animi a llegir “El meu amor Spuntnik” i sobretot “Tòquio Blues” i “Kafka a la platja”. Ja em diràs que et semblen, però alegra’t pensant que el millor està per venir.
Gràcies per les teves recomanacions, Pau. Casualment, fa poc vaig comprar-me en un mercadet de segona mà “El meu amor Spuntnik”, per tant suposo que serà el proper que tastaré.
Tens tota la raó pel què fa als gustos culturals dels personatges de Murakami. Certament te’ls fa sentir més propers i et fa pensar que al final tret i els milers de quilòmetres que ens separen som tots ben semblants. Fins i tot amb un acte tant quotidià com el cuinar, on l’autor s’hi recrea, veus com els seus personatges estan tan occidentalitzats com nosaltres acostumats als menjars asiàtics.
I també m’agrada molt el que diu que “es deixen portar”. Pel que he llegit són persones a les que res les lliga massa enlloc i que estan disposats a fer canvis dràstics en la seva vida per raons que poden semblar-nos ridícules. Tot i que de la rutina costa molt fer aparèixer el drama, ell ho fa gràcies a aquest caràcter intrèpid (o conformista) dels seus personatges.
M’ha agradat llegir la ressenya: sóc molt fan del Murakami però encara tinc buits significatius amb la seva obra. Així que podríem dir que sóc molt fan del que he llegit, vaja. Li tinc ganes a aquest ‘Balla, balla, balla’. No sé si el tens entre els “tatxats” però ‘Al sur de la frontera, al oeste del sol’ és el que més em va impactar emocionalment. Salut!
No, no l’he llegit tampoc. Me l’apunto! Que llarga que s’està fent la llista… Moltes gràcies!