Category Archives: Actualitat

El Mite de Cassandra

M’agraden els formatgets electorals. Especialment per la seva capacitat de mutació. M’agrada quan s’omplen de diversos colors i, encara més, quan cap predomina per sobre dels altres. Són molt lletjos els formatgets de només dos colors. Per jugar un contra un ja tenim el futbol, els escacs o les eleccions nord-americanes.

Tot i aquesta afició per als arcs de Sant Martí virtuals, entenc que cada color té un cost. Comprenc que, en molts casos, aquest cost és proporcional a la mida del color. I em faig creus quan penso que hi ha colors que no puc veure i que també han costat molts diners. Llavors és quan deixen d’agradar-me els formatgets electorals i penso que potser val la pena esperar a un d’aquests dies de tardor o de primavera en la que pluja i sol coincideixen. Al cap de l’any, potser no són tan freqüents com les publicacions d’enquestes i de resultats electorals però almenys són de franc.

Seria aprofundir en un tema molt gastat en les darreres 48 hores, però no me’n puc estar de preguntar-me: Per què serveixen les enquestes? Després d’aquests comicis, els enquestadors han vist la seva professió devaluar-se fins arribar al nivell dels pobres homes del temps. És gratificant pensar que els electors ens hem convertit en quelcom tan imprevisible com una tempesta o un dia de sol radiant. Amb tot, és una llàstima que l’administració i mitjans privats, tots ells amb subvencions públiques, hagin malbaratat tants recursos per, al cap i a la fi, confondre a la ciutadania.

Ja vaig explicar, en un post anterior a les eleccions, que havia tingut l’honor de participar en una enquesta contractada pel Govern de la Generalitat. Encoberta d’enquesta de tendències socials, se’m preguntava a qui vaig votar el 2010 i a qui votaria aquest 25N. Potser perquè mai havia participat en un esdeveniment similar o potser perquè aquella mateixa setmana un amic meu també la va fer, vaig pensar que la mostra era d’allò més extensa. També em va venir al cap que difícilment es faria públic aquell sondeig, que “teòricament” no tenia finalitats electorals. Una llàstima, perquè m’hagués agradat veure reflectit el meu gra de sorra en un hipotètic formatget de colors, però què hi farem!

I, imaginant que l’enquesta trampa no es va fer per ser publicada i sabent que ni jo ni el meu amic vàrem mentir en el sentit del nostre vot pel 25N, em sorgeix un segon dubte: I si l’enquesta del Govern Català ja preveia la patacada convergent? Podria haver fet alguna cosa al respecte l’executiu? La resposta lògica seria: Haver preguntat abans de convocar eleccions. Però per això ja era massa tard i va en contra de la filosofia de les administracions estalviar diners i maldecaps als ciutadans. Potser hagués pogut canviar el rumb i dir en plena campanya “mirin deixem el tema de la independència i critiquem al tripartit que ens dóna millors resultats”. O podrien haver confabulat per col•locar al Puigcercós al capdavant d’ERC. No, això només passa a les sèries iankees.

Bé, tan se val. El que està fet, fet està. I ja s’imaginen com pot treure de polleguera saber el que passarà i que ningú no et faci cas. Només em reconforta pensar que l’assessor o l’estadista que sabia com acabaria l’aventura, al qual podríem anomenar Cassandra, seguirà cobrant durant quatre anys més i, a sobre, podrà dir “ja us ho vaig dir que no era bona idea però vàreu veure massa ratafia per la Diada i estàveu eufòrics”.

Etiquetat , ,

La Navalla d’Occam

La ciència sempre ens va per davant. Suposo que avui en dia ningú no dubta de la seva efectivitat. Ara és quan em poso a enumerar tot allò que la ciència ha fet i fa per nosaltres i no acabo ni demà. Per tant, farem quelcom més breu. Retrocedirem fins al segle XIV, quan Europa estava sotmesa a l’obscurantisme de l’Edat Mitjana. Es creu que Guillem d’Occam va postular que “la pluralitat no es pot donar per sabuda sense necessitat”. Aquesta afirmació, passada pel sedàs de filòsofs i científics va desencadenar en el principi: “En igualtat de condicions, la resposta completa més simple és preferible”. Una sentència prou famosa i que de ben segur ha estat d’utilitat a molts pensadors. Fins i tot, el personatge interpretat per Jodie Foster a Contact la utilitza per rebatre l’existència de déu. Un fet irònic tenint en compte que Guillem d’Occam era un frare franciscà.

Però permeteu-me que aparqui uns instants aquest tema i que entrem en un camp del que darrerament no se’n parla gens: La independència. El President de Catalunya va anunciar que està disposat a vulnerar la llei per tal de tirar endavant el referèndum independentista. Les paraules tancs i Guàrdia Civil han estat en boca dels sectors més retrògrads que, potser, enyoren altres temps. I fins i tot, s’ha parlat d’empresonar al mateix Artur Mas. Una imatge que faria sortir al carrer, de ben segur, als més anticonvergents. I que faria que els nostàlgics del pujolisme afegissin a l’altar, on tenen exposat al President Etern, una figureta de l’Artur (més petita, és clar).

Per tant, i per resumir, tancs, Guardia Civil, presó, Independència (recordem que no figurava al programa electoral de CiU de fa dos anys) i eleccions al Parlament de Catalunya d’aquí a dinou dies. Reculem a l’inici d’aquest post i provem d’aplicar la Navalla d’Occam: Què és més possible?

Resposta A: Que el President de la Generalitat estigui disposat a provocar disturbis violents (entenem que si els tancs o la benemèrita entren en joc no serà per repartir gelats) i/o anar a la presó en el marc d’un règim democràtic (sempre queda bé ser empresonat per un dictadura però, mal que la trobem imperfecte, vivim en democràcia) per una idea que fa un any ni defensava?

O resposta B: Que tingui un o més assessors de gran perícia (suposem proporcional al seu sou) que li han aconsellat tirar del filó independentista per aconseguir una majoria absoluta (un dels problemes de la democràcia) que li facilitaria d’allò més la tasca de govern durant els propers quatre anys?

No em toca a mi respondre, al cap i la fi no sóc científic. Però si la Jodie Foster vingués a veure’ns, dubtaria abans de l’existència de déu que de les veritables intencions del nostre President.

Etiquetat , , ,

El darrer pont

La crisi quedarà oblidada a partir de l’any vinent. L’Executiu Central ha promès suprimir els ponts. Algú es podria preguntar com travessarem els rius, tant els compostos d’aigua com els fets d’asfalt replet de cotxes, un cop l’Estat posi fil a l’agulla amb aquesta nova mesura. Jo, que segueixo l’actualitat, puc contestar a aquesta pregunta: I què importa això! Si, sense ponts, Europa ens respectarà més. I amb el respecte d’Europa la crisi desapareixerà. I sense crisi tots tornarem a ser rics. Ja ho veieu, així és la política com les matemàtiques.

O es que no recordeu com vivíem de bé fa cinc anys. Teníem ponts com ara, és clar. Però que potser els necessitàvem? No.

Que els fèiem servir? Sí.

Al cap i a la fi, és tonteria tenir alguna cosa i no utilitzar-la. Seria com tenir un aparcament a la Part Alta i tenir-lo buit. O un edifici estil Banc d’Espanya al mig de la rambla i tenir-lo tancat. O una presó de última generació, que faria dubtar al més recte alhora de delinquir, sense moblar i a l’espera que el personal caigui del cel. O una Ciutat Residencial sense residents.

És evident, els ponts quan tots érem feliços, teníem feina i vivíem al Paradís, els fèiem servir. Però, que consti: Per capritx.

Ens hagués dit Europa que la nostre imatge de societat treballadora s’estava tacant per culpa dels ponts i ja faria anys que els hauríem esbotzat tots. Però, tranquils. Més val tard que mai. I si el problema són els ponts ens els carreguem. L’aqüeducte de Ferreres, i tot, tirarem per terra si ens ho demanen.

Perquè al final el que més importa és la imatge. I encara més importa sortir de la crisi. Qui no donaria el braç esquerra per sortir de la crisi, eh? Jo hi sumo el dit petit de la mà dreta, però perquè sóc molt agosarat. Es que en tenim tantes ganes de treure’ns de sobre la maleïda parauleta de cinc lletres!

Portem tants anys capficats amb el tema, que li donem la cartera i les claus de casa al primer que ens assegura que ens traurà d’aquest merder mundial. I sort que li vam donar a aquest senyor amb barba blanca i sopes, eh? Ell sí que ho està fent bé! Ell ja no és el president de l’atur, ni el de la crisi. Ell ens està salvant. Ens treu els ponts, d’acord. Però ho fa només per imatge, perquè en realitat sap que a part dels seus assessors, els seus ministres, els seus banquers i els seus amics, els altres “feina” tindrem per no fer pont cada dia de l’any vinent.

Etiquetat , ,

L’ull de l’huracà

Us imagineu girar sobre vosaltres mateixos a centenars de quilòmetres per hora? I néixer i morir amb unes setmanes de diferència però ser mundialment conegut? També seríeu mundialment odiats per la vostra capacitat destructiva. La gent fugiria al veure-us arribar i els més afortunats ni tan sols us veurien perquè haurien estat alertats de la vostra arribada i s’haurien refugiat en edificis luxosos i resistents.

Lamentablement, tot i la vostra joventut seríeu un genocida. I com en la majoria de casos, no compareixeríeu mai davant d’un tribunal. Ni tan sols seríeu empresonat un temps per després tornar a casa gràcies a la perícia dels vostres advocats que al·legarien que sou molt vell. Ningú recordaria que vosaltres no vàreu tenir pietat dels vells.

Milers de fotografies i vídeos vostres poblarien la xarxa, els diaris i les televisions. La gent d’arreu del món guaitarien bocabadats les vostres barbàries però no us culparien més del que molts alemanys van culpar a Hitler en el seu moment, o xilens a Pinochet o membres de la Unió Europea a Muamar el Gadafi. Ho atribuirien a quelcom natural que succeeix arreu del món i que la sort és que no els passi a ells.

Anys després, mesos depèn de com, es faria una pel·lícula sobre la vostra curta però espectacular vida. La gent ompliria les sales de cinema i ploraria o, potser, sortiria marejada si els efectes especials són prou espectaculars. Uns quants empresaris recaptarien milions de dollars o d’euros gràcies a les vostres gestes i, els actors i el director també es farien amb part d’aquest botí. Després denunciarien a la ciutadania a través d’una societat d’autors i editors corrupte i, a banda dels guanys de les entrades, els DVD i el mecenatge es quedarien amb part dels diners dels ciutadans quan compressin un reproductor multimèdia o un CD per gravar les  fotografies a la família.

Al cap dels anys, el vostre nom s’aniria oblidant i passaríeu a ser més una estadística que algú concret. Quedaríeu a la wikipedia i se us mesuraria, no per la velocitat a la que giràveu o els quilometres que vàreu recorre, sinó pels morts que vàreu causar. Però si fóssiu l’ull de l’huracà, no us avergonyiríeu de la vostra naturalesa perquè sabríeu que en aquest planeta hi ha una espècie molt més devastadora que vosaltres.

Etiquetat

Llums de Nadal

El meu carrer no en té. No es pot dir que hi hagi cap botiga al carrer on visc. Hi ha un traster que cada matí exhibeix mil i un objectes apilats amb una precisió elogiable. Aquest però, no és l’únic comerç del meu carrer. Hi ha una creperia i un bar de llums vermelles. El restaurant és petit i acollidor, dos característiques agradables per passar-hi una estona però insostenibles quan hi has de viure tota la vida. No heu viscut mai en un pis petit però acollidor?

El bar és l’altre gran comerç del meu carrer. Aquest exhibeix il·luminació exterior sigui o no sigui Nadal. Potser perquè en tenim tot l’any de llums vermelles al meu carrer, per Nadal no ens en posen.

Al carrer del costat, sí que hi ha llums de Nadal. Té nombrosos comerços, restaurants i bars (cap d’aquests amb llums vermelles tot l’any). Hi passen moltes persones preparades per disparar instànies a cada moment. El carrer del costat del meu és molt bell. Segurament el més bonic de Tarragona. Fins fa uns anys jo vivia en aquest carrer, en un pis petit però acollidor. Somiava que obria una porta oculta i trobava una habitació on deixar trastos però, segons totes les visites, era molt acollidor.

Puc afirmar que porto molts Nadals passant pel carrer del costat. He vist moltes llums de Nadal que han decorat el carrer del costat. Seria agosarat dir que cada any s’han superat en espectacularitat i lluentor, però si que s’ha pogut percebre un avenç tecnològic i de disseny. Ahir, com cada dia, passava pel carrer del costat per tal d’arribar al meu carrer i vaig veure les llums d’aquest any. No em vaig preguntar perquè a 29 d’octubre el carrer del costat ja tenia llums de Nadal, perquè gairebé tota la ciutat ja en té. El que si que em va passar pel cap és: Per què inverteixen en noves llums de Nadal les administracions?

I llavors inevitablement un nou dubte va sorgir. Potser els ciutadans tenim un problema de comunicació. Potser no hem sabut deixar prou clares les nostres prioritats als gestors de les nostres ciutats, països, estats. I si és per això que aquells que paguem per viure millor perden el temps amb disputes identitàries i picabaralles personals a la recerca de més vots?

Al arribar finalment al meu carrer, vaig veure les llums vermelles enceses de l’únic comerç obert en aquelles hores de la nit i vaig respirar tranquil. Almenys, quan sigui cert que les administracions ja no tinguin diners, el meu carrer seguirà tenint llums de Nadal.