Category Archives: Política

El Mite de Cassandra

M’agraden els formatgets electorals. Especialment per la seva capacitat de mutació. M’agrada quan s’omplen de diversos colors i, encara més, quan cap predomina per sobre dels altres. Són molt lletjos els formatgets de només dos colors. Per jugar un contra un ja tenim el futbol, els escacs o les eleccions nord-americanes.

Tot i aquesta afició per als arcs de Sant Martí virtuals, entenc que cada color té un cost. Comprenc que, en molts casos, aquest cost és proporcional a la mida del color. I em faig creus quan penso que hi ha colors que no puc veure i que també han costat molts diners. Llavors és quan deixen d’agradar-me els formatgets electorals i penso que potser val la pena esperar a un d’aquests dies de tardor o de primavera en la que pluja i sol coincideixen. Al cap de l’any, potser no són tan freqüents com les publicacions d’enquestes i de resultats electorals però almenys són de franc.

Seria aprofundir en un tema molt gastat en les darreres 48 hores, però no me’n puc estar de preguntar-me: Per què serveixen les enquestes? Després d’aquests comicis, els enquestadors han vist la seva professió devaluar-se fins arribar al nivell dels pobres homes del temps. És gratificant pensar que els electors ens hem convertit en quelcom tan imprevisible com una tempesta o un dia de sol radiant. Amb tot, és una llàstima que l’administració i mitjans privats, tots ells amb subvencions públiques, hagin malbaratat tants recursos per, al cap i a la fi, confondre a la ciutadania.

Ja vaig explicar, en un post anterior a les eleccions, que havia tingut l’honor de participar en una enquesta contractada pel Govern de la Generalitat. Encoberta d’enquesta de tendències socials, se’m preguntava a qui vaig votar el 2010 i a qui votaria aquest 25N. Potser perquè mai havia participat en un esdeveniment similar o potser perquè aquella mateixa setmana un amic meu també la va fer, vaig pensar que la mostra era d’allò més extensa. També em va venir al cap que difícilment es faria públic aquell sondeig, que “teòricament” no tenia finalitats electorals. Una llàstima, perquè m’hagués agradat veure reflectit el meu gra de sorra en un hipotètic formatget de colors, però què hi farem!

I, imaginant que l’enquesta trampa no es va fer per ser publicada i sabent que ni jo ni el meu amic vàrem mentir en el sentit del nostre vot pel 25N, em sorgeix un segon dubte: I si l’enquesta del Govern Català ja preveia la patacada convergent? Podria haver fet alguna cosa al respecte l’executiu? La resposta lògica seria: Haver preguntat abans de convocar eleccions. Però per això ja era massa tard i va en contra de la filosofia de les administracions estalviar diners i maldecaps als ciutadans. Potser hagués pogut canviar el rumb i dir en plena campanya “mirin deixem el tema de la independència i critiquem al tripartit que ens dóna millors resultats”. O podrien haver confabulat per col•locar al Puigcercós al capdavant d’ERC. No, això només passa a les sèries iankees.

Bé, tan se val. El que està fet, fet està. I ja s’imaginen com pot treure de polleguera saber el que passarà i que ningú no et faci cas. Només em reconforta pensar que l’assessor o l’estadista que sabia com acabaria l’aventura, al qual podríem anomenar Cassandra, seguirà cobrant durant quatre anys més i, a sobre, podrà dir “ja us ho vaig dir que no era bona idea però vàreu veure massa ratafia per la Diada i estàveu eufòrics”.

Etiquetat , ,

La Navalla d’Occam

La ciència sempre ens va per davant. Suposo que avui en dia ningú no dubta de la seva efectivitat. Ara és quan em poso a enumerar tot allò que la ciència ha fet i fa per nosaltres i no acabo ni demà. Per tant, farem quelcom més breu. Retrocedirem fins al segle XIV, quan Europa estava sotmesa a l’obscurantisme de l’Edat Mitjana. Es creu que Guillem d’Occam va postular que “la pluralitat no es pot donar per sabuda sense necessitat”. Aquesta afirmació, passada pel sedàs de filòsofs i científics va desencadenar en el principi: “En igualtat de condicions, la resposta completa més simple és preferible”. Una sentència prou famosa i que de ben segur ha estat d’utilitat a molts pensadors. Fins i tot, el personatge interpretat per Jodie Foster a Contact la utilitza per rebatre l’existència de déu. Un fet irònic tenint en compte que Guillem d’Occam era un frare franciscà.

Però permeteu-me que aparqui uns instants aquest tema i que entrem en un camp del que darrerament no se’n parla gens: La independència. El President de Catalunya va anunciar que està disposat a vulnerar la llei per tal de tirar endavant el referèndum independentista. Les paraules tancs i Guàrdia Civil han estat en boca dels sectors més retrògrads que, potser, enyoren altres temps. I fins i tot, s’ha parlat d’empresonar al mateix Artur Mas. Una imatge que faria sortir al carrer, de ben segur, als més anticonvergents. I que faria que els nostàlgics del pujolisme afegissin a l’altar, on tenen exposat al President Etern, una figureta de l’Artur (més petita, és clar).

Per tant, i per resumir, tancs, Guardia Civil, presó, Independència (recordem que no figurava al programa electoral de CiU de fa dos anys) i eleccions al Parlament de Catalunya d’aquí a dinou dies. Reculem a l’inici d’aquest post i provem d’aplicar la Navalla d’Occam: Què és més possible?

Resposta A: Que el President de la Generalitat estigui disposat a provocar disturbis violents (entenem que si els tancs o la benemèrita entren en joc no serà per repartir gelats) i/o anar a la presó en el marc d’un règim democràtic (sempre queda bé ser empresonat per un dictadura però, mal que la trobem imperfecte, vivim en democràcia) per una idea que fa un any ni defensava?

O resposta B: Que tingui un o més assessors de gran perícia (suposem proporcional al seu sou) que li han aconsellat tirar del filó independentista per aconseguir una majoria absoluta (un dels problemes de la democràcia) que li facilitaria d’allò més la tasca de govern durant els propers quatre anys?

No em toca a mi respondre, al cap i la fi no sóc científic. Però si la Jodie Foster vingués a veure’ns, dubtaria abans de l’existència de déu que de les veritables intencions del nostre President.

Etiquetat , , ,

El darrer pont

La crisi quedarà oblidada a partir de l’any vinent. L’Executiu Central ha promès suprimir els ponts. Algú es podria preguntar com travessarem els rius, tant els compostos d’aigua com els fets d’asfalt replet de cotxes, un cop l’Estat posi fil a l’agulla amb aquesta nova mesura. Jo, que segueixo l’actualitat, puc contestar a aquesta pregunta: I què importa això! Si, sense ponts, Europa ens respectarà més. I amb el respecte d’Europa la crisi desapareixerà. I sense crisi tots tornarem a ser rics. Ja ho veieu, així és la política com les matemàtiques.

O es que no recordeu com vivíem de bé fa cinc anys. Teníem ponts com ara, és clar. Però que potser els necessitàvem? No.

Que els fèiem servir? Sí.

Al cap i a la fi, és tonteria tenir alguna cosa i no utilitzar-la. Seria com tenir un aparcament a la Part Alta i tenir-lo buit. O un edifici estil Banc d’Espanya al mig de la rambla i tenir-lo tancat. O una presó de última generació, que faria dubtar al més recte alhora de delinquir, sense moblar i a l’espera que el personal caigui del cel. O una Ciutat Residencial sense residents.

És evident, els ponts quan tots érem feliços, teníem feina i vivíem al Paradís, els fèiem servir. Però, que consti: Per capritx.

Ens hagués dit Europa que la nostre imatge de societat treballadora s’estava tacant per culpa dels ponts i ja faria anys que els hauríem esbotzat tots. Però, tranquils. Més val tard que mai. I si el problema són els ponts ens els carreguem. L’aqüeducte de Ferreres, i tot, tirarem per terra si ens ho demanen.

Perquè al final el que més importa és la imatge. I encara més importa sortir de la crisi. Qui no donaria el braç esquerra per sortir de la crisi, eh? Jo hi sumo el dit petit de la mà dreta, però perquè sóc molt agosarat. Es que en tenim tantes ganes de treure’ns de sobre la maleïda parauleta de cinc lletres!

Portem tants anys capficats amb el tema, que li donem la cartera i les claus de casa al primer que ens assegura que ens traurà d’aquest merder mundial. I sort que li vam donar a aquest senyor amb barba blanca i sopes, eh? Ell sí que ho està fent bé! Ell ja no és el president de l’atur, ni el de la crisi. Ell ens està salvant. Ens treu els ponts, d’acord. Però ho fa només per imatge, perquè en realitat sap que a part dels seus assessors, els seus ministres, els seus banquers i els seus amics, els altres “feina” tindrem per no fer pont cada dia de l’any vinent.

Etiquetat , ,

Enquesta trampa

Avui m’han fet una enquesta. Ja em van trucar ahir per la tarda i en comptes de dir-los que no estava interessat (cosa habitual quan reps trucades de desconeguts), vaig demanar que em truquessin en un altre moment. Així que quan ha sonat el fixe de casa sabia perfectament que era l’enquesta i, creuant els dits a l’espera que no fos molt llarga, he agafat el telèfon disposat a compartir el meu percentatge d’opinió anònima.

En cap moment m’he platejat no ser sincer. Crec que ho he estat al cent per cent, tot i que ara segurament canviaria alguna resposta i d’aquí a un mes potser unes quantes. I no és que jo sigui una persona indecisa o amb opinions poc fermes, sinó que hi ha moltes qüestions que no es poden acotar a unes poques possibilitats de resposta.

Podeu creure que a la pregunta: “Vostè com es sent?”, les respostes eren: “Espanyol, més espanyol que català, tan espanyol com català, més català que espanyol o català”? Tinc un amic que sempre diu que ell és mediterrani, una resposta que m’hauria quedat alegrement abans que no pas cap de les anteriors. Com li havia d’explicar a la enquestadora que jo em sento tarragoní, perquè visc en una ciutat que m’ha acollit d’allò més bé? I vilanoví perquè hi vaig néixer i hi tinc família, amics i records a dojo. Per què una nació tan gran com Catalunya o Espanya em defineix més que no pas un mar compartit?

Com podeu imaginar, l’enquesta versa al voltant de la política. L’elabora l’Institut Dym per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Camuflada de consulta d’opinió social, en seguida fa entrar al enquestat en una valoració dels partits polítics, dels seus líders, de què tenim en compte alhora de votar i, com no, ens pregunta què votarem el 25N, què vam votar les passades autonòmiques i estatals, què votaríem si es fessin eleccions al Congrés de Diputats i, la pregunta del milió, diríem que sí en cas de referèndum sobiranista? Després de vint minuts responent amb la màxima precisió possible unes qüestions mancades en alguns casos de les respostes que jo considero adients, m’ha tocat a mi preguntar què en farien d’aquelles opinions esbiaixades per les circumstàncies (la principal no poder raonar la teva resposta). La resposta a aquesta darrera qüestió en la que els rols es capgiraven ha estat, per suposat, que no ho sabia, que ella (l’enquestadora) només feia el que li havien encarregat. Dit això ens hem acomiadat i he meditat el que acabava de passar.

No vull ser malpensat, i creure que en el moment econòmic actual, avui que les farmàcies tanquen perquè no poden fer front al deute del Govern, aquests mateixos encarreguen enquestes per saber com encarar la propera campanya electoral. No vull ser malpensat, i creure que quan fan falta per finalitats electoralistes els diners surten de sota les pedres de les administracions, siguin blaves, vermelles, grogues, verdes, taronges o fúcsies. En cap cas m’agradaria pensar que en comptes de preocupar-se per soclucionar el marrón que tenim a sobre, els nostres representants es preocupen d’omplir més cadires del seu color. No vull ser malpensat, sincerament. Però cada dia que passa m’ho posen més difícil.

Etiquetat , ,