Un veredicte incomplet de cara als Goya

L’hivern és sens dubte la millor estació cinematogràfica de l’any. Amb l’arribada de certàmens i festivals europeus i nord-americans, les productores quadren les estrenes per amenitzar-nos les nits fredes de desembre, gener i febrer. I aquí comença la meva personal relació d’amor-odi amb els Oscars, els Globus d’Or o els Goya, per posar els tres exemples més mediàtics al nostre país. Per molt que critiqui la catifa vermella i tots els multimilionaris que la passegen, el més cert és que aquesta parafernàlia condiciona la meva agenda hivernal. I és que per molt alternatius que siguem, no cal enganyar-nos, val la pena veure els films nominats i així, a part de gaudir dels bons treballs, sempre podrem criticar que s’han deixat alguna gran pel·lícula.

Però aquest punt el deixarem per un altre post, quan ja haguem comentat les nou nominades per l’acadèmia nord-americana de cinema a millor pel·lícula o les quatre que opten al Goya homònim. És broma, lamentablement no tinc tant temps lliure. El post d’avui està dedicat als Goya, més que res per proximitat cronològica ja que són aquest cap de setmana.

Més concretament, vull parlar de dos de les quatre finalistes: Blancanieves i Grupo 7. De les altres no parlo perquè no les he vist. He tingut temps i ocasions de sobres per veure Lo impossible, però posats a veure una americanada em miro les fetes a Hollywood que habitualment en saben més d’això (de fer americanades, és clar). Pel que fa a El artista i la modelo, prometo passa comptes amb vosaltres quan la vegi.

Què dir de Grupo 7? Me la va recomanar un amic periodista tornant d’un viatge fa poques setmanes. Com que odio les sinopsis, no vaig deixar que m’expliqués massa cosa. Dies després estava trucant-lo per comentar-la i explicar-li com m’havia agradat. Ja sabeu que mai desvetllo els arguments perquè a mi no m’agrada sentir-los, però veieu-la. Ambientada en la Sevilla de finals dels 80, abans de l’Exposició Universal del 92, és no tan sols un producte d’entreteniment si no un document històric de com les grans ciutats gestionen els esdeveniments faraònics. No cal que se’n faci una de la Barcelona preolímpica o d’abans del Fòrum de les Cultures, perquè difícilment superarà Grupo 7. Un thriller policíac amb un ritme i una imatge que el podria signar el mateix Soderbergh al que se li suma una gran interpretació dels actors, propera i autèntica, made in Spain, amb el bon sentit de l’expressió. Mereixedora de tots els Goya que l’Academia de las artes y las ciencias cinematográficas de España li vulgui donar.

Al contrari passa amb Blancanieves. Que Michel Hazanavicius tingués la brillant idea de fer The Artist, no vol dir que ara tot s’hi valgui. La producció francesa té sentit en quant el tema fa necessari (o adient) l’ús del cinema mut. Fer una versió a la espanyola del conte de la Blancaneus no. En l’any en el que les sales es saturen de produccions relacionades amb la vida d’aquesta pobra noia inventada pels germans Grimm, Pablo Berger ens proposa una contradicció contínua. Un film mut, en el que la música apareix en forma de cançons que en alguns moments canten els personatges, en blanc, negre i cartellets en lloc de diàlegs però amb una estètica moderna que li treu realisme, i amb un abús de plans subjectius i primeríssims primers plans. Només algunes transicions recorden al cinema mut, la resta del muntatge és massa contemporani. En resum, a diferència de quan veia The Artist, en cap moment m’he cregut que veia una pel·lícula muda. I sí, com espectador no puc fer el pacte de ficció, de que hem serveix “involucionar” i perdre el color i la paraula?

L’argument ja el coneixeu, amb llicències de l’autor que li treuen rigor històric al moment on la ubica i la fan més made in Spain, ara en el sentit negatiu de l’expressió. Alguna sorpresa respecte a la obra original i molts noms propis. Això no li falta al film: Cares conegudes que aquest cap de setmana veurem arribar maquillades al Teatro Real. Només espero que surtin amb una mà davant i l’altra darrera. Perquè, i tenint en compte que no puc donar un veredicte complert, seria una llàstima que no es valorés Grupo 7 per culpa del desencert de l’any passat en el que una pel·lícula policíaca d’una qualitat dubtable ja va acaparar tots els guardons. Molta merda per a l’Alberto Rodríguez i el seu equip!

Moonrise Kingdom, el principi d’una gran amistat

Seria fals dir que fa anys que segueixo a en Wes Anderson. És cert que un amic em va recomanar fa un parell d’anys Fantastic Mr. Fox, la vaig veure i vaig al•lucinar davant d’un film d’animació tan original tècnicament i argumental.

Les següents recomanacions, poc després en mig d’un sopar, van ser The Royal Tenenbaums i The Life Aquatic with Steve Zissou. Però ja se sap que moltes coses que es parlen sopant i entre amics acaben oblidades per culpa del vi.

Malgrat tot, fa cosa d’un mes, vaig tornar als braços d’en Wes Anderson. El company iniciador en el món fílmic del creador de Texas me’n va recomanar una de nova: Moonrise Kingdom. I aquest cop, les notes del mòbil van ser el remei ideal contra el poder amnèsic del vi.

Veure la darrera pel•lícula d’Anderson és entrar en un conte bell i optimista on, tot i les tensions del drama, no hi ha dolents ni bons, si no personatges tan ben travats com estrafolaris. Els protagonistes són un nen (Sam) i una nena (Suzy) que descobreixen la força brutal de l’amor quan encara no ha passat pel sedàs de l’experiència. Això els fa viure una aventura quotidiana que de la mà del director i guionista nord-americà esdevé onírica i irreal, com un dels contes que la Suzy llegeix al llarg del film. Amant de l’estètica dels vuitanta, dels travellings i, segons la cinèfila que m’acompanya cada nit, de les cases de nines; Anderson segueix perfeccionant un tècnica que hauria de tenir una assignatura pròpia al grau de Comunicació Audiovisual. En aquest darrer treball s’oblida de l’ús de panoràmiques i juga amb els aires dels plans fixes per fer-nos una pel•lícula que ens captiva visualment sense saber ben bé perquè.

El repartiment, com sempre, de luxe. Amb l’omnipresent en la filmografia d’Anderson des del seu segon treball, Bill Murray, acompanyat aquest cop per Frances McDormand, Bruce Willis, Harvey Keitel i el magnífic Edward Norton, entre d’altres. Aquests interpreten a personatges que no s’allunyen l’univers Anderson: Mals pares i pitjors marits que en realitat són bones persones, dones més fortes que els seus marits i herois incompresos.

I us preguntareu: Però de què va aquest tio? Si fa dos dies que ha descobert a aquest director i ja compara personatges!

I teniu raó, però és que després de veure Moonrise Kingdom l’emule del nostre pis ha tret fum a la recerca de la resta de pel•lícules made in Anderson. Un viatge que us recomano que feu, si no l’heu fet ja. Perquè com que, en tot viatge el que importa és el camí més que no pas l’objectiu, i això Life Aquatic ho corrobora, tan se val per on comenceu o que no acabeu, simplement deixeu-vos portar per les cases de nines d’en Wes Anderson.

Del Noguera al Bilbo. Crònica de dues butaques

Teatre El Magatzem. Lateral. Fila 10

Dijous, Miguel Noguera va portar el seu Ultrashow a Tarragona per primera vegada. L’artista, que ja porta temps conreant èxits a Barcelona, arribava per primer cop a la nostra ciutat signant un ple absolut. Entre els assistents hi havia fans que ja l’havien vist en viu, nombrosos documentats gràcies a la màgia de Youtube i alguns neòfits com un servidor que, si no llegeixo les sinopsis de les pel•lícules, menys buscaré un vídeo del Noguera quan puc permetre que em sorprengui.

I sí, em va sorprendre. En ell vaig veure quelcom d’agrair i que manca en les arts escèniques d’aquest país: Contemporaneïtat. Posats a etiquetar, diria que practica Nou Teatre de l’Absurd. Sí, m’ho acabo d’inventar. Però com a moviment artístic no està malament, no?

Recordem que a mitjans del segle passat, Samuel Beckett i Eugen Ionesco, entre d’altres, refan els cànons narratius d’Aristòtil, donant lloc a un nou moviment teatral i literari: El Teatre de l’Absurd. Les seves obres captiven a molts espectadors tot i no tenir un principi, nus i desenllaç o plantejar diàlegs o situacions inconcebibles a l’escena fins el moment. No és estrany que agradi, perquè si el drama vol ser un reflex de la realitat, la vida és la primera en no seguir una estructura aristotèlica i en presentar situacions absurdes i incongruents (si no fixeu-vos en el Ministre d’Educació o en els que donen el Nobel de la Pau).

Dramaturgs més contemporanis que els esmentats abans (no en Wert, si no en Beckett i en Ionesco) mengen d’aquest tipus de teatre, però difícilment arriben a atipar-se. Sembla que a la indústria li agraden els productes clàssics. Seixanta anys després de la publicació d’Esperant a Godot, arriba a la nostra vila en Miguel Noguera amb el seu Ultrashow. El Magatzem ple a vessar literalment, l’escenari nu, amb un faristol i dues ampolles d’aigua com a únics elements, i l’artista repartint idees a ritme de unes 50 reflexions per hora. No. No eren històries. Ni acudits. Ell les anomena idees, però també es podrien definir com tastets de realitat. D’aquella realitat que comparteixes amb els amics amb els que hi tens complicitat: Una acció quotidiana portada a l’extrem, l’ús hiperliteral d’una expressió o situacions absurdes. I després de riure tota la tarda, dieu: “Això ho hauríem de gravar!” En realitat, després mai ho fem. Sabem que deixaria de tenir gràcia fora de context i que una tercera persona probablement no se’n riuria.

Imatge Ultrashow

Doncs bé, el Noguera ho fa. És capaç de trobar en l’absurditat de la vida, mil idees per fer riure a una sala plena de gent heterogènia. Micromonòlegs inacabats que s’ajuden dels nostres coneixements per agafar sentit i que eviten fer-nos perdre el temps, una característica massa arrelada a les arts escèniques del país.

Fa uns dies vaig piular: “Antònia Font és a la música el que Twitter als blocs” mentre assistia a la posada en escena a Tarragona de les 40 microcançons del Vostè és aquí. Ara escriuria: “Miguel Noguera és als monòlegs el que Twitter als blocs o els Antònia Font a la música. Un estalvi de temps indispensable.” I es que si ens gastem un dineral en fer AVEs i autopistes per guanyar temps, per què deixem que l’art ens el robi amb divagacions o repeticions supèrflues?

Ocine Vilaseca. Amfiteatre. Fila 12

I aquí arribem a El Hobbit. Amb 13 anys vaig llegir-lo amb passió per, poc després, devorar, com un addicte, els tres volums d’El Senyor dels Anells. A l’estrena de La comunitat de l’Anell, de Peter Jackson, em vaig fer un fart de plorar, fruit de la incredulitat, al veure com el realitzador havia pogut plasmar tan bé l’univers de Tolkien. I per suposat, hem vaig alegrar al saber que ell mateix s’encarregaria de dur a la gran pantalla El Hobbit, un divertiment que l’antropòleg sud-africà va escriure per introduir la seva gran obra.

La sorpresa i el mal rotllo hem van venir quan vaig descobrir que havia dividit la novel•la en tres pel•lícules i que la duració de cada film, almenys del primer, era de prop de tres hores. Amb tot, il•lusió inclosa, vaig assaltar el cinema cofoi de gaudir de més Terra Mitjana.

El film es presenta sota el subtítol Un viatge inesperat, potser en Jackson no volia avançar que en Bilbo torna viu a la Comarca i per això canvia el subtítol original del llibre, Viatge d’anada i tornada. O potser volia que el film tingués quelcom d’inesperat i va assegurar-ho al títol.

No us faré d’spoiler per als que no l’hagueu vist. Simplement diré que és una llàstima. Sembla que els amants de les trilogies fantàstiques estem condemnats a que els creadors de les mateixes no ens entenguin alhora de fer els pròlegs. En realitat, la fotografia, vestuari i ambientació en general freguen la perfecció. No cal ni dir els efectes especials. La interpretació també és molt bona. Però, per què tres pel•lícules per explicar el que passa a El Hobbit?

Que és una qüestió comercial? D’acord. Doncs almenys fes durar una horeta i mitja cada pel•lícula, que els cines se t’ompliran igual i els espectadors sortiran menys avorrits. I si no, penseu com ho arreglaria el Noguera:

“Joder, ¿os imagináis? Bilbo con el anillo… Y no lo quiere. Y le dice a Gollum:
-Te lo cambio por un gato. A la mierda el destino de la humanidad, quiero un gato con tres “tés”, joder.”

Girls on fire

Sota aquest títol d’arrels esportives, el REC ha presentat una secció que inclou treballs de joves directores d’arreu del  planeta. Ahir vam poder gaudir de les òperes primes de Marialy Rivas (Joven y alocada) i de Maja Milos (Klip). Amb una pausa de 45 minuts entre projecció i projecció, per gaudir d’un sopar ràpid, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona ens va mostrar dos visions aparentment diferents de l’etapa més convulsa de la vida: l’adolescència.

I és que la programació d’aquests dos films seguits no va ser fruit de la casualitat, com no ho serà la crònica que llegireu, que vol aprofitar l’avinentesa per tractar alhora la creació xilena i la servia. Perquè,si  resulta inevitable comparar pel•lícules que comparteixen festival i secció, imagineu-vos el que succeeix quan ambdues narren l’exploració sexual de dues joves dins d’un marc advers.

Comencem pel final de la nit. Klip ens explica una història d’amor destructiva característica de la pubertat. Pocs són els que, passats els anys, conserven el seu primer amor. Justament com a conseqüència de la capacitat demolidora d’uns sentiments que encara no es controlen. Tot i aquesta coincidència amb generacions passades,el film de Milos retrata una societat crua i violenta  a la que molts espectadors no hi estan acostumats.

En la Servia de Klip, hi veiem un país ferit per la guerra. L’alcohol i les drogues formen part rellevant de la vida dels joves protagonistes que, gràcies als smart phones, poden documentar totes els seves entremaliadures, festes i jocs sexuals. És un retrat directe de la rebel•lió juvenil que sempre ha estat present però que, com sempre, s’adapta tan ràpid als temps que corren que resulta incompressible per a les altres generacions. En aquest cas, és una mare la que no entén perquè la seva filla s’allunya mentre veu com el seu marit agonitza.

Milos, en canvi, comprèn la realitat d’una generació que no és la seva i la retrata en dos formats que es van intercanviant. La visió omnipresent del cinema es veu substituïda a estones per la primera persona dels clips enregistrats pels personatges a través del telèfon mòbil. Una barreja que dota de ritme i d’interès a una història que, com ja hem avançat, no és nova.

Com tampoc ho és la de Joven y alocada. Aquí, l’entorn de la protagonista és completament oposat i, alhora, igual d’asfixiant. La Servia empobrida per la guerra de Klip, és confronta amb el Xile de mentalitat conservadora que caracteritza a aquells països tacats pel feixisme i el fonamentalisme religiós.

La protagonista de la producció xilena es veu obligada a créixer sexualment dins d’una família evangelista. L’entorn sectari, però, serveix a Rivas per dotar d’humor àcid a la producció, perquè a diferència del comportament irracional de les noves generacions retratades a Klip, ja fa anys que hem aprés a riure’ns dels fanàtics religiosos.

Amb una estètica més pop, Joven y alocada ens plateja els mateixos problemes que Klip però ens deixa, en tot moment, molt més bon sabor de boca gràcies, especialment, al bloc de la protagonista, que serveix d’eix de la narració i que dota de qualitat al film.

Bona feina doncs de les dues joves creadores que, seguint amb la metàfora basquetbolista que dóna títol a la secció, han fet un triple en el seu debut.

Mapa, d’Elías León Siminiani

Catalogada com a documental, Mapa, d’Elías León, ens explica una història d’amor amb un ritme digne d’un film de ficció. Rodada amb càmera subjectiva, la pel•lícula ens permet posar-nos a la pell del realitzador, que és alhora protagonista, per viure en primera persona la recerca de la seva companya de viatge.

Elías fa el que molts hem desitjat fer després d’una ruptura: Un llarg viatge per retrobar-se a si mateix. I com en tot viatge, el que importa no és el destí, si no el camí que recorrem i les coses que ens succeeixen. El realitzador converteix aquest recorregut vital en una pel•lícula que ens transporta  cap a una Índia més decadent que no pas exòtica. Amb moments genials i impossibles d’imitar amb una posada en escena planificada, que l’autor de Mapa capta gràcies a la seva adaptació al medi.

A destacar, els tres quarts d’hora inicials brillants i atípics que, es mouen entre el cine diari, el relat de viatges i el flux de la consciència de la literatura modernista anglesa.

Hom podria pensar que estic parlant d’una producció avorrida, però estaria molt allunyat de la realitzat. El ritme es manté durant gairebé tot el film, igual que l’humor del realitzador, personificat en ell mateix i en el seu alter ego “el Otro”. Aquest darrer personatge és l’encarregat de portar a mare la pel•lícula quan el protagonista marxa de la història. Unes derives que potser són excessives, però que serveixen per atorgar un component de crítica social al documental.

Sigui com sigui, 85 minuts que els amants del setè art no es poden perdre. Elías, ja guardonat al Rec en passades edicions per treballs de curta durada, fa ús dels recursos narratius del cinema com si fos un director de llargmetratges experimentat. I fa de la seva pel•lícula una cançó que ens atrapa, ens fa taral•lejar amb la tornada i ens emociona quan menys ens ho esperem.

Sevilla ja va premiar fa pocs dies aquest treball, que ara seguirà rodant per festivals de dins i de fora de l’Estat, mentre espera si Tarragona decideix premiar-lo. Molta sort pel viatger!