Category Archives: Literatura

«Balla, balla, balla» d’Haruki Murakami

Al protagonista de la darrera obra de Murakami publicada al nostre país se li demana que balli. Que balli per seguir endavant, per poder triar el camí adequat, per sobreviure. Sincerament, no sé ben bé perquè se li demana que balli. Sigui com sigui, és un verb, aquest de ballar, d’allò més idoni per descriure a l’autor japonès.

Mireu, tot  i que fa setmanes que vaig acabar la novel•la m’ha costat atrevir-me a fer aquesta ressenya. No em considero prou coneixedor de la obra de Murakami ▬és el tercer llibre que llegeixo seu▬ com per posar-me a parlar d’un artista tan veterà i, sobretot, tan complex. Però aquesta nit, he pensat «què collons! De l’Albert Sánchez Piñol m’ho havia llegit gairebé tot, i quan decideixo escriure sobre una obra seva resulta que no té res a veure amb el que jo coneixia».

Per tant, què carai! Em llenço a la piscina i us dono la meva opinió d’aquest llibre que l’escriptor asiàtic va publicar a finals dels 80 i que no ha arribat al nostre país fins ara.Balla-balla-balla650

Parlàvem de ballar. Aquesta acció és la que sento que m’està fent fer l’autor quan passo la darrera de les pàgines del seu llibre. Universos que es mesclen, trames que es repeteixen i se solapen i uns personatges amb els que no costa gens intimar.

Què rutinaris i tranquils que són els protagonistes dels seus llibres! (D’acord. Aquesta frase l’hauríem d’embargar fins que el meu coneixement sobre l’escriptor asiàtic sigui major.) No m’atreveixo a dir que són simples perquè podria sonar despectiu i la meva intenció és totalment oposada. Per sortir del pas, i sabent que no aporto massa, són com de la família. Els entens i t’hi sents identificat a l’instant. Té raó en Gotada ▬un dels personatges secundaris del llibre▬ quan li confessa la seva admiració al nostre protagonista. Jo també l’admiro. A ell, a en Tengo i a l’Aomame ▬coprotagonistes de 1Q84▬ i a molts més que espero conèixer.

Balla, balla, balla barreja aquesta quotidianitat, d’aquests protagonistes dels que us acabo de parlar, amb la faula inversemblant marca de la casa. Un misticisme que es vertebra gràcies a l’encreuament de realitats i als personatges que acompanyen al protagonista. Aquest joc, encara que sembli mentida, amplia l’univers possible de la obra en comptes de trencar-lo. I aquí és on, per mi, radica el mèrit de l’autor. Passar de la quotidianitat a la fantasia sense gairebé canviar de paràgraf i, el més important,  sense que es produeixi un salt de raccord.

L’apologia que he fet dels protagonistes la trasllado als secundaris. Tot i ser la inversa en sóc igual de fan. Tinc especial interès en seguir llegint obres d’aquest autor per veure si totes tenen una adolescent encantadora, complexa i fràgil com ho és la Yuki de Balla, balla, balla. Un personatge que evidentment em recorda la Eriko Fukada de 1Q84, tot i que si seguíssim l’ordre d’escriptura de les obres l’enunciat l’hauria d’invertir.

Però bé, no divaguem i ballem per no perdre el camí. He parlat dels ballarins i deixeu-me que breument, i sense fer d’spoiler, us parli de la coreografia. L’obra conté les dosis justes d’intriga per tenir l’encant i el ritme d’una bona novel·la negra sense ser-ho. Assassinats, interrogatoris i sospites passen a un segon pla per deixar orfa de gènere la novel·la ▬faltaria més que Murakami no fos d’aquests grans autors contemporanis que hauran d’esperar a la perpectiva de generacions futures per ser catalogats▬ i aportar més coses al lector.

Entre elles, la visió que suposo que l’autor tenia ▬i potser, encara té▬ del món. A través del narrador-protagonista se n’enfot de tot i dissecciona el capitalisme de finals del segle passat amb una habilitat fascinant i gens tendenciosa. L’autor anticipa ▬recordem que el llibre es va escriure el 1988▬, com un visionari, els enganys d’un sistema econòmic que ens ha condemnat a viure un època que lamentablement serà llargament recordada. I es que Murakami ▬encara que un servidor faci molt poc que l’ha descobert▬ ja porta molts anys ballant i trobant quin és el seu camí. Jo, personalment, he decidit seguir-lo un tram més almenys. A veure cap a on em duu.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

El Comecuentos. Esperant el segon plat

Un monstre que s’alimenta de paraules. Però no de mots dispersos sense sentit, sinó de termes enllaçats que donen forma a històries curtes de temàtiques i estils diversos.

Crec que fa masses dies que dec als amics de La Inercia una crítica del seu darrer treball. El Víctor, l’Adri, el Cosi i el Cano, aquest cop acompanyats d’un bon grapat de juntaletras segueixen de forma incansable oferint entreteniment de qualitat. La darrera proposta té forma de llibre, però recordem que a banda del seu programa radiofònic que podem sentir setmanalment i el seu web, ja ens van premiar pel REC amb la millor Nit Bizarra que recordo, fent un repàs de lo puto peor de la música d’ahir i d’avui. Un concepte (lo puto peor) que és antagònic al Comecuentos, el llibre que recull lo fotut millor dels prop de trenta autors que l’han fet possible.

El ComecuentosEl Comecuentos podríem dir que és un menú degustació d’escriptors i il•lustradors de la ciutat. Una aventura que va començar de forma virtual i que ara, continua convertint-se en paper. Perquè tot i la irrupció dels eBooks i de les tablets, som molts els que encara necessitem passar pàgines abans d’anar a dormir.

Professors, guionistes, filòlegs i, sobretot, periodistes agafen els rol del xef (els juntaletras) i cuinen prop de trenta relats breus per alimentar al fil conductor d’aquest recull: el Comecuentos. Un ésser àvid de llegir bones històries igual que el seu creador i editor del llibre, el Víctor Navarro. Al qui s’ha d’agrair, per sobre de tot, que tregui a la llum aquests textos d’amics, molts d’ells amateurs, que demostren que, en l’art, aquest terme no està renyit amb la qualitat.

Cal també donar-li les gràcies, en menor mesura perquè les discussions polítiques no són tan importants com la creació artística de qualitat, per demostrar que en aquest país no existeix fractura ni discriminació lingüística al presentar-nos tants relats de qualitat fets per autors joves de la nostra ciutat en llengua castellana. No seria mala idea enviar-li un exemplar al ministre Wert i demostrar-li que qualsevol nen tarragoní parla i escriu el doble d’idiomes que el seu president.

I finalment, gràcies Víctor i companyia, per seguir apostant per l’edició literària. Ara, més que mai, Tarragona necessita treure al mercat llibres de qualitat. S’han acabat les èpoques de les subvencions que ens han deixat els prestatges de casa plens de col•leccions inútils que ni tan sols hem fullejat. Si tallem un arbre i gastem diners que sigui per editar quelcom que valgui la pena llegir, per favor.

I sí. No dubteu que El Comecuentos val la pena. Té relats molt bons, escrits amb estils tan diferents i temàtiques tan originals que, per probabilitat, és impossible que el lector no quedi satisfet amb un percentatge elevat dels contes que inclouen els dos llibres que conformen l’exemplar. I ja que, com acabo d’esmentar, aquesta edició conté dos llibres en un que es devoren massa ràpid, caldrà demanar als Reis de l’any vinent (us dono prou temps nois?) que ens portin un tercer llibre, no?

Etiquetat , , , ,

Victus. El poder de la Paraula

Diuen que els anglesos sempre comencen una dissertació amb una disculpa. En aquest cas, i per la que deuen a Catalunya després de la Guerra de Successió jo emularé als companys de les illes britàniques: Aquesta és la meva primera crítica literària, per tant perdoneu els errors i sigueu piadosos amb un aprenent.

La imatge que recordo amb més vivacitat d’un llibre d’història pertanyia concretament al de primer de BUP. Aquesta era un quadre del rei Carlos II el Hechizado. No sé si va ser pels seus llavis caiguts, per la seva mirada perduda o per les conseqüències de la seva mort sense descendència, que aquest retrat va perdurar en la meva ment. Però el cert és que malgrat tenir, de ben segur, imatges més interessants a recordar d’aquella època d’institut, aquell senyor es va fer un lloc en la meva memòria.

Justament s’ha parlat molt de memòria en els darrers anys. Aquest terme, especialment en boca de polítics i periodistes, ha anat sempre acompanyat d’un altre: “Històrica”. Com si la memòria pogués no ser històrica. Quina redundància! És com dir: “record del passat”, un altre pleonasme. Perquè, a no ser que siguis Michael J. Fox, dubto que tinguis records del futur o memòria del que passarà.

Victus ens ho explica totPortada Victus

En fi, aquesta memòria, a la que podem anomenar història, sempre ha tingut fama d’ésser escrita pels guanyadors. A Victus, la darrera novel•la d’Albert Sánchez Piñol, és confirma que almenys aquesta premissa ha deixat de ser certa. El nostre amic, Zuvi Piernaslargas, revisa, des de la visió dels derrotats, una etapa de la nostra història indispensable per entendre les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya. I no us cregueu que ho fa a l’estil de les pel•lícules de la segona Guerra Mundial en la que uns són molt dolents i els altres àngels salvadors. L’enginyer Zuviría no estalvia crítiques ni elogis envers cap dels bàndols, ni tan sols envers ell mateix. Un covard, al que ensenyen a fer la guerra, a la recerca de la última lliçó: La Paraula.

Sánchez Piñol, a través de la veu del seu personatge principal, ens narra els fets històrics que van culminar amb la conquesta de Barcelona l’11 de setembre del 1714, ens els guarneix d’aventures i experiències individuals i ens els analitza amb la perspectiva dels anys. Gràcies a aquesta darrera característica, molt accentuada gràcies al tarannà de Martí Zuviría, podríem dir que Victus supera el que entenem per novel•la històrica, creant una crònica d’opinió a partir de fets constatats.

Que si és entretinguda? No us preocupeu, la podeu regalar per Reis als pares que llegeixen el diari, al tiet que devora clàssics del Siglo de Oro, a la cosina amant d’en Ken Follett o al nebot que ara està amb l’últim de Cançó de Foc i Gel. Victus és una obra apassionant, narrada amb un estil actual, que emociona fins a fer-te caure la llagrimeta, com a mínim; que emprenya fruit de la indignació amb alguns actes dels nostres avantpassats i amb un ritme que manté en tensió al lector malgrat saber com acabarà. Un fet, aquest darrer, que no perjudica al drama gràcies a la perícia de l’autor. Sánchez Piñol aprofita el final cantat per  dur a terme salts temporals que ajuden a contextualitzar diversos personatges històrics i, sobretot, perquè el bo del Zuvi faci reflexions d’allò més interessants.

A Victus, n’hi ha molts de pensaments destacables del que fou mà dreta del general Villarroel. I aquestes reflexions es poden multiplicar per mil perquè cada lector es quedarà amb les seves interpretacions.

Jo em quedo amb una reflexió

En un moment en que se’ns vol fer creure que la independència és la solució als nostres mals en comptes de la renovació de la classe política, Victus ens demostra que la classe social ens diferencia més que la nacionalitat i que en totes les confrontacions els perdedors són els que sostenen la bandera rebregada, vella i foradada mentre els de l’estandard daurat de la riquesa sempre guanyen siguin quins siguin els seus colors. Interessantíssim el personatge de Don Antonio de Villarroel per entendre això i el paper que els Consellers de la Generalitat van tenir en una guerra absurda (vaja, ara sóc jo el redundant).

Acabo amb uns quants pleonasmes, doncs. Potser si volem fer un favor a la memòria històrica i evitar guerres absurdes, ni que aquestes siguin dialèctiques, hauríem de recomanar als professors d’història que substituïssin la lliçó de la Guerra de Transició pel llibre d’Albert Sánchez Piñol. I no només als instituts de Catalunya, és clar. Perquè, què hi ha més didàctic per plasmar la inutilitat bèl•lica, que conèixer a un home covard, entrenat per conquerir i que lluita per un mot.

Etiquetat , , , , ,