Category Archives: Teatre

Del Noguera al Bilbo. Crònica de dues butaques

Teatre El Magatzem. Lateral. Fila 10

Dijous, Miguel Noguera va portar el seu Ultrashow a Tarragona per primera vegada. L’artista, que ja porta temps conreant èxits a Barcelona, arribava per primer cop a la nostra ciutat signant un ple absolut. Entre els assistents hi havia fans que ja l’havien vist en viu, nombrosos documentats gràcies a la màgia de Youtube i alguns neòfits com un servidor que, si no llegeixo les sinopsis de les pel•lícules, menys buscaré un vídeo del Noguera quan puc permetre que em sorprengui.

I sí, em va sorprendre. En ell vaig veure quelcom d’agrair i que manca en les arts escèniques d’aquest país: Contemporaneïtat. Posats a etiquetar, diria que practica Nou Teatre de l’Absurd. Sí, m’ho acabo d’inventar. Però com a moviment artístic no està malament, no?

Recordem que a mitjans del segle passat, Samuel Beckett i Eugen Ionesco, entre d’altres, refan els cànons narratius d’Aristòtil, donant lloc a un nou moviment teatral i literari: El Teatre de l’Absurd. Les seves obres captiven a molts espectadors tot i no tenir un principi, nus i desenllaç o plantejar diàlegs o situacions inconcebibles a l’escena fins el moment. No és estrany que agradi, perquè si el drama vol ser un reflex de la realitat, la vida és la primera en no seguir una estructura aristotèlica i en presentar situacions absurdes i incongruents (si no fixeu-vos en el Ministre d’Educació o en els que donen el Nobel de la Pau).

Dramaturgs més contemporanis que els esmentats abans (no en Wert, si no en Beckett i en Ionesco) mengen d’aquest tipus de teatre, però difícilment arriben a atipar-se. Sembla que a la indústria li agraden els productes clàssics. Seixanta anys després de la publicació d’Esperant a Godot, arriba a la nostra vila en Miguel Noguera amb el seu Ultrashow. El Magatzem ple a vessar literalment, l’escenari nu, amb un faristol i dues ampolles d’aigua com a únics elements, i l’artista repartint idees a ritme de unes 50 reflexions per hora. No. No eren històries. Ni acudits. Ell les anomena idees, però també es podrien definir com tastets de realitat. D’aquella realitat que comparteixes amb els amics amb els que hi tens complicitat: Una acció quotidiana portada a l’extrem, l’ús hiperliteral d’una expressió o situacions absurdes. I després de riure tota la tarda, dieu: “Això ho hauríem de gravar!” En realitat, després mai ho fem. Sabem que deixaria de tenir gràcia fora de context i que una tercera persona probablement no se’n riuria.

Imatge Ultrashow

Imatge Ultrashow

Doncs bé, el Noguera ho fa. És capaç de trobar en l’absurditat de la vida, mil idees per fer riure a una sala plena de gent heterogènia. Micromonòlegs inacabats que s’ajuden dels nostres coneixements per agafar sentit i que eviten fer-nos perdre el temps, una característica massa arrelada a les arts escèniques del país.

Fa uns dies vaig piular: “Antònia Font és a la música el que Twitter als blocs” mentre assistia a la posada en escena a Tarragona de les 40 microcançons del Vostè és aquí. Ara escriuria: “Miguel Noguera és als monòlegs el que Twitter als blocs o els Antònia Font a la música. Un estalvi de temps indispensable.” I es que si ens gastem un dineral en fer AVEs i autopistes per guanyar temps, per què deixem que l’art ens el robi amb divagacions o repeticions supèrflues?

Ocine Vilaseca. Amfiteatre. Fila 12

I aquí arribem a El Hobbit. Amb 13 anys vaig llegir-lo amb passió per, poc després, devorar, com un addicte, els tres volums d’El Senyor dels Anells. A l’estrena de La comunitat de l’Anell, de Peter Jackson, em vaig fer un fart de plorar, fruit de la incredulitat, al veure com el realitzador havia pogut plasmar tan bé l’univers de Tolkien. I per suposat, hem vaig alegrar al saber que ell mateix s’encarregaria de dur a la gran pantalla El Hobbit, un divertiment que l’antropòleg sud-africà va escriure per introduir la seva gran obra.

La sorpresa i el mal rotllo hem van venir quan vaig descobrir que havia dividit la novel•la en tres pel•lícules i que la duració de cada film, almenys del primer, era de prop de tres hores. Amb tot, il•lusió inclosa, vaig assaltar el cinema cofoi de gaudir de més Terra Mitjana.New-Hobbit-Poster

El film es presenta sota el subtítol Un viatge inesperat, potser en Jackson no volia avançar que en Bilbo torna viu a la Comarca i per això canvia el subtítol original del llibre, Viatge d’anada i tornada. O potser volia que el film tingués quelcom d’inesperat i va assegurar-ho al títol.

No us faré d’spoiler per als que no l’hagueu vist. Simplement diré que és una llàstima. Sembla que els amants de les trilogies fantàstiques estem condemnats a que els creadors de les mateixes no ens entenguin alhora de fer els pròlegs. En realitat, la fotografia, vestuari i ambientació en general freguen la perfecció. No cal ni dir els efectes especials. La interpretació també és molt bona. Però, per què tres pel•lícules per explicar el que passa a El Hobbit?

Que és una qüestió comercial? D’acord. Doncs almenys fes durar una horeta i mitja cada pel•lícula, que els cines se t’ompliran igual i els espectadors sortiran menys avorrits. I si no, penseu com ho arreglaria el Noguera:

“Joder, ¿os imagináis? Bilbo con el anillo… Y no lo quiere. Y le dice a Gollum:
-Te lo cambio por un gato. A la mierda el destino de la humanidad, quiero un gato con tres “tés”, joder.”

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

El Teatre Tarragona aixeca el teló

Quants mitjans de comunicació faran ús d’aquest titular tan covat? Espero que pocs, més que res perquè jo no he vist cap teló. Que consti que trenco una llança a favor dels nostres periodistes i de la seva originalitat. Un adjectiu que no es pot aplicar al meu titular ni tampoc a la cerimònia que hem viscut avui els assistents a la inauguració del Teatre Tarragona.

IMG-20121212-WA0000Tot i això, no crec que necessités ser original, ni tan sols atrevida. Al cap i a la fi es tractava d’un acte doblement protocol•lari: una inauguració d’un edifici públic i la cloenda de l’any de la cultura que organitza una administració pública. Sincerament, i sense cap tipus d’ironia, l’acte ha estat el que havia de ser.

La gent de Tarragona 2012 recordava que per la inauguració del Metropol de fa 16 anys, van venir “Els Comediants”. Sense anar més lluny, el 2010, per celebrar el centenari del mateix teatre vam tenir l’honor de rebre la visita del prestigiós John Malkovich. Enguany: la Camerata XXI, l’Escola de Dansa Àrtemis, l’Orión Picó, la Companyia Plan B, la Muntsa Alcañiz, la Mercè Anglès, el Fermí Fernández, l’Oriol Grau, el Joan Pascual, la Mercè Rovira, l’Àngel Òdena i la Banda Unió Musical de Tarragona.

Mireu, si la crisi ha de fer que apostem pels artistes de casa, benvinguda sigui. Música, dansa i teatre estaven representats avui per artistes locals que han demostrat el nivell de la ciutat. No superior (ni inferior)  a la resta del país però, sí suficient com per omplir les sales de creacions pròpies. I més tenint en compte tots aquells que avui estaven pel públic, a casa seva o treballant d’oficis molt allunyats a les arts escèniques.

Amb tot, he trobat a faltar més d’una mostra d’una paraula molt utilitzada al llarg d’aquest 2012 i també durant la cerimònia: Contemporaneïtat. La dansa contemporània, gràcies a l’aportació de Plan B, hi estava representada. Però, i la música? I el teatre?

Per déu! Que estem inaugurant un teatre al segle XXI! I que ningú em vulgui fer creure que una lectura dramatitzada d’un text de Woody Allen és teatre contemporani. No suposeu que això és una crítica a l’organització de l’acte, a la que felicito per la seva feina. És una crítica a l’estat del teatre com a art.

No és d’estranyar que amb el Pou, el Broggi, la Cubana, el Joan Pera, els Dagoll Dagom, el Medico, el Simó i la resta de membres honorífics del TNC, el CAER, el Lliure, l’Institut del Teatre i d’altres ens enquistats en temps passats, el públic s’hagi oblidat que un teatre pot acollir representacions d’arts escèniques contemporànies.

Com envejo als ballarins i ballarines, als amants de la dansa! Ells poden escollir. Nosaltres, els que creiem que es pot fer un teatre actual, sota premisses actuals, ni tan sols en podem veure un tastet el dia de la inauguració del Teatre Tarragona.

Amb tot, vull destacar la feina feta pels actors i actrius que avui han donat vida als textos d’Allen, Pirandello, Valentin i Sinisterra. Llàstima que ho hagin fet amb microfonia perquè, jo que conec a la majoria, sé que eren més que capaços de fer-ho sense. És curiós com ens gastem milions en fer una caixa de ressonàncIMG-20121212-WA0001ia a la que anomenem teatre i després enllaunem les veus dels intèrprets. Sortosament, l’Àngel Òdena sí que ha fet valdre la seva veu natural per delectar al públic, tot i que s’ha trobat a faltar que aprofitant l’efemèride cantés alguna cançó en català.

Els polítics, per cert, també han fet lectures dramatitzades. Amb microfonia, és clar. L’alcalde ha demanat aplaudiments per a tots els que han fet possible aquest dia, arquitecte inclòs. Cal dir, que la gent de les primeres files de l’amfiteatre no hem atorgat aquest guardó sonor al Xavier Climent, més que res perquè esdevé impossible veure tot l’escenari des d’aquestes localitats gràcies a una estructura massa ampla situada just davant de la primera fila.

Sigui com sigui, i tot i les dificultats visuals, l’acte ha arribat a la seva fi amb la interpretació de la Banda Unió Musical de Tarragona a la que, posats a lamentar-nos, retrec que no marxessin amb l’Amparito Roca, himne ja de la nostra ciutat. Una Tarragona que ja té un nou teatre i que ara afronta un nou repte encara més difícil que el de construir-lo: omplir-lo sense regalar les entrades.

Etiquetat , , , ,

Creença

“Una obra de teatre no es mira com es mira un quadre
per les emocions estètiques que procura:
se la viu en concret.
No tinc cap cànon estètic,
no em sento subjecte als temps passats,
no els conec ni m’interessen.
Només em sento compromès amb
aquesta època en la que visc i amb la gent que viu al meu costat.
Crec que un tot pot contenir al mateix temps
barbàrie i sotilesa, tragèdia i riallada,
que un tot neix dels contrastos
i quan més importants són aquests contrastos,
més és tot palpable,
concret,
viu.”

Tadeusz Kantor va escriure aquestes frases als anys 40. Poc es pot afegir a una creença tan ben exposada. De vegades els filòsofs tendeixen a complicar massa les explicacions deixant-les obertes a moltes interpretacions. Kantor, que no era filòsof de professió, explica amb la claredat d’un professor, això sí que ho era, el seu credo al principi de la seva carrera com a director de teatre experimental.

Tres coses m’agradaria ressaltar d’aquestes frases del genial creador de Wielopole: La dinàmica irrepetible del teatre, el desinterès total pels cànons del passat i la importància dels oposats.

Les arts escèniques tenen aquest component de irrepetible sempre. Un adjectiu que no es pot aplicar a la resta d’arts enregistrades o permanents. És evident que avui dia podem gravar una representació teatral però coincidireu amb mi que ja no es tracta de teatre, si no més aviat d’un document per la posteritat.

Kantor ve a dir-nos que li rebufa el que fes Shakespeare, Moliere o Txèkhov, que ella s’expressa tal i com li surt de dins. Amb tot, sent com va ser professor de Belles Arts, dubto que desconegués l’obra d’aquests i d’altres creadors. I aquí és on em plantejo: Cal conèixer el passat per trencar amb ell? O trobaríem exemples d’artistes revolucionaris que eren uns complets ignorants pel que fa a la història de l’art?

I finalment, els oposats o contrastos, com escriu Kantor. Com estudiant de Filologia Anglesa crec que durant varis anys vaig sentir més la paraula dichotomy més que no pas hello. Amb això vull dir que el tractament dels oposats és essencial en l’art universal i per extensió també en la vida. Sabent això, sembla mentida com literatura, teatre i cinema s’encaparren en crear històries on els personatges estan absents d’aquesta dicotomia. O són bons o dolents, o bojos o equilibrats, o ximples o llestos. Més que mai, valoro una bona obra gràcies a la complexitat dels seus personatges i encara que sembli mentida aquest fet es pot percebre també dins de les creacions de teatre experimental.

Lamentablement, jo no he viscut mai una representació de Kantor. M’he hagut de conformar en veure’n enregistraments. Tot i això, la seva creença segueix viva i, molt de tant en tant, es poden veure creadors que, a la seva manera, l’apliquen. Independentment del resultat: Un fort aplaudiment per ells!

Etiquetat ,

Teatre Pobre

Tadeusz Kantor ha estat un referent en la meva educació teatral. No dic que jo anés a buscar la seva doctrina, més ben dit al contrari. Heu de pensar que quan em vaig començar a interessar per les arts escèniques ho vaig fer pel meu compte. Si us hi fixeu, quan som autodidactes ens acostumem a focalitzar en allò més convencional que és, al cap i a la fi, allò que tenim més a mà. I justament “convencional” no és un adjectiu que es pugui aplicar al director polonès. Abans que m’eduquessin en el Teatre de la Mort, ja havia consultat Stanislavski com tot bon fill del segle vint i, el seu successor més mediàtic, Lee Strasberg. Jo llegia, com no, Shakespeare i Txèhov i m’imaginava en escena escopint aquelles pàgines de text anomenades diàlegs.

Al mateix temps entrava a l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili i, sense saber-ho, m’endinsava en un món molt allunyat dels clàssics. L’herència de Kantor, Grotowski i Barba començava a guiar les meves passes escèniques. Un camí que no vaig triar agafar, com passa molt sovint en aquesta vida, i que anys després m’ha estat impossible de desfer.

I aquí és on em començo a qüestionar la salut del teatre actual. Si jo, un simple estudiant de filologia anglesa que se’n va anar a viure a una ciutat de províncies com Tarragona vaig trigar menys de dos anys en descobrir que durant el segle vint es va revolucionar la manera d’entendre el teatre, per què encara dominen el mercat teatral creacions pròpies del segle XVII? Com pot ser que els teatres del nostre país programin per sobre de tot a La Estraña Pareja, al Mar i Cel, els vodevils de la Cubana o tot text que repesqui el Josep Maria Pou? I la pregunta reina: És culpa del públic?

Permeteu-me que comenci pel final ja que no tinc una resposta clara per les altres qüestions: No. El públic no decideix la programació de les sales. L’audiència tria què va a veure depenent de l’oferta existent. I si els lobbys teatrals subvencionen la caspa per sobre de la creació contemporània la oferta de teatre actual és minsa i de mala qualitat.

Sigui com sigui, i sortosament, no vaig acabar actuant en succedanis de Pel davant i pel darrera. Ben al contrari, per tal d’entendre que feia sobre l’escenari vaig preguntar sobre els referents del meu director i, com a bon estudiant de lletres, vaig recorre a la saviesa dels llibres per saber cap a on havia d’anar el teatre.

I aprofito per acabar aquest post amb la primera reflexió que vaig llegir, vosaltres jutjareu si és o no convincent. Jerzy Grotowski explica que amb l’arribada del cinema i la televisió esdevé inútil que el teatre intenti competir fent servir els mateixos recursos que aquests dos mitjans. L’audiovisual sempre tindrà millors efectes especials, pot canviar d’escenari sense dificultats i fer-los més reals i complexos, té una realització impossible d’emular en un escenari, amb primers plans, panoràmiques, tràvelings, etc. També podem parlar de maquillatge, vestuari i tot un reguitzell de recursos contra els que les arts escèniques no poden competir. Només hi ha una cosa essencial que el teatre posseeix i les noves arts no. El fet que actor i espectador comparteixin un mateix espai. Aquest és el pal de paller del teatre contemporani. A partir d’aquí, Grotowski proposa eliminar tot allò esmentat abans i que al teatre actual li és superflu. A partir d’aquí neix el Teatre Pobre. Un títol molt adient pels col·lectius que avui en dia encara vulguin fer teatre, perquè si abans interessava poc invertir en cultura, imagineu ara.

Etiquetat , , , ,