Poques vegades condueixo i no m’acompanya la música. Ahir, fent el trajecte Vilanova – Tarragona, la cançó que posa títol al darrer disc d’Alejandro Sanz va donar sentit aquest fet. Per aquells que no l’hagueu sentit, aquí teniu uns versos d’allò més esclaridors:
“Veréis,
pasarán los empeños,
y los misterios
de seis en seis.
Y los siglos, los muertos y los inquietos que alzan la voz,
pasaremos todos y quedará,
recuérdalo, una canción.”
Al sentir-la vaig pensar que el missatge és molt encertat però que es podria aplicar a totes les formes d’art. Que per sobre de les persones, els imperis i les guerres, quedarà també la literatura, la pintura, les arts escèniques, l’escultura, l’arquitectura i, tot i la seva joventut, la fotografia i el cinema. Això va fer-me preguntar per què el cantautor madrileny havia escollit la música. Una resposta evident seria que cadascú escombra cap a casa. L’altra, molt relacionada amb l’anterior, és que podem suposar que de les arts existents és la seva preferida. I una tercera la podríem atribuir, fins i tot, a l’atzar o a les capritxoses muses. Malgrat tot, no crec que cap d’aquestes respostes sigui l’encertada.
La música és la única de les arts esmentades que no és visual. Evidentment pots veure un concert, però per gaudir del ritme i la melodia que componen qualsevol cançó només necessites escoltar-la. Aquest fet ens permet gaudir de la música en gairebé qualsevol moment del dia fent alhora múltiples activitats. Un fet molt pràctic i més amb el ritme vital que portem els humans a mida que evolucionem.
En aquest sentit, la música té una altra virtut: Condensa emoció i informació en un lapse de temps molt reduït. Així com les tragèdies gregues de tres hores no tenen sentit dins de la societat actual i el consum de pel·lícules per fascicles (sèries) creix exponencialment, la música no ha necessitat tornar-se a formular, simplement ha crescut en estils. La música, fins i tot les peces clàssiques i no tan clàssiques de llarga duració, neixen adaptades al medi i ens acompanyen per sempre sense perdre vigència.
Així, el que fa que la música prevalgui per sobre de la resta d’arts som nosaltres. Nosaltres fem d’aquest art una forma de comunicació universal. Fins i tot, alguns animals el practiquen.
Trobarem persones que no llegeixen literatura, o que no els agraden les arts plàstiques. Fins i tot, d’altres que no consumeixen creacions artístiques audiovisuals ni visiten exposicions fotogràfiques. Però ningú ens podrà dir que mai s’ha emocionat al sentir una cançó. Perquè, mentre quedi algú, la música seguirà sonant.
quartaparet 