Tag Archives: Aula de Teatre URV

Teatre Pobre

Tadeusz Kantor ha estat un referent en la meva educació teatral. No dic que jo anés a buscar la seva doctrina, més ben dit al contrari. Heu de pensar que quan em vaig començar a interessar per les arts escèniques ho vaig fer pel meu compte. Si us hi fixeu, quan som autodidactes ens acostumem a focalitzar en allò més convencional que és, al cap i a la fi, allò que tenim més a mà. I justament “convencional” no és un adjectiu que es pugui aplicar al director polonès. Abans que m’eduquessin en el Teatre de la Mort, ja havia consultat Stanislavski com tot bon fill del segle vint i, el seu successor més mediàtic, Lee Strasberg. Jo llegia, com no, Shakespeare i Txèhov i m’imaginava en escena escopint aquelles pàgines de text anomenades diàlegs.

Al mateix temps entrava a l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili i, sense saber-ho, m’endinsava en un món molt allunyat dels clàssics. L’herència de Kantor, Grotowski i Barba començava a guiar les meves passes escèniques. Un camí que no vaig triar agafar, com passa molt sovint en aquesta vida, i que anys després m’ha estat impossible de desfer.

I aquí és on em començo a qüestionar la salut del teatre actual. Si jo, un simple estudiant de filologia anglesa que se’n va anar a viure a una ciutat de províncies com Tarragona vaig trigar menys de dos anys en descobrir que durant el segle vint es va revolucionar la manera d’entendre el teatre, per què encara dominen el mercat teatral creacions pròpies del segle XVII? Com pot ser que els teatres del nostre país programin per sobre de tot a La Estraña Pareja, al Mar i Cel, els vodevils de la Cubana o tot text que repesqui el Josep Maria Pou? I la pregunta reina: És culpa del públic?

Permeteu-me que comenci pel final ja que no tinc una resposta clara per les altres qüestions: No. El públic no decideix la programació de les sales. L’audiència tria què va a veure depenent de l’oferta existent. I si els lobbys teatrals subvencionen la caspa per sobre de la creació contemporània la oferta de teatre actual és minsa i de mala qualitat.

Sigui com sigui, i sortosament, no vaig acabar actuant en succedanis de Pel davant i pel darrera. Ben al contrari, per tal d’entendre que feia sobre l’escenari vaig preguntar sobre els referents del meu director i, com a bon estudiant de lletres, vaig recorre a la saviesa dels llibres per saber cap a on havia d’anar el teatre.

I aprofito per acabar aquest post amb la primera reflexió que vaig llegir, vosaltres jutjareu si és o no convincent. Jerzy Grotowski explica que amb l’arribada del cinema i la televisió esdevé inútil que el teatre intenti competir fent servir els mateixos recursos que aquests dos mitjans. L’audiovisual sempre tindrà millors efectes especials, pot canviar d’escenari sense dificultats i fer-los més reals i complexos, té una realització impossible d’emular en un escenari, amb primers plans, panoràmiques, tràvelings, etc. També podem parlar de maquillatge, vestuari i tot un reguitzell de recursos contra els que les arts escèniques no poden competir. Només hi ha una cosa essencial que el teatre posseeix i les noves arts no. El fet que actor i espectador comparteixin un mateix espai. Aquest és el pal de paller del teatre contemporani. A partir d’aquí, Grotowski proposa eliminar tot allò esmentat abans i que al teatre actual li és superflu. A partir d’aquí neix el Teatre Pobre. Un títol molt adient pels col·lectius que avui en dia encara vulguin fer teatre, perquè si abans interessava poc invertir en cultura, imagineu ara.

Anuncis
Etiquetat , , , ,