Tag Archives: Festival Rec

El Comecuentos. Esperant el segon plat

Un monstre que s’alimenta de paraules. Però no de mots dispersos sense sentit, sinó de termes enllaçats que donen forma a històries curtes de temàtiques i estils diversos.

Crec que fa masses dies que dec als amics de La Inercia una crítica del seu darrer treball. El Víctor, l’Adri, el Cosi i el Cano, aquest cop acompanyats d’un bon grapat de juntaletras segueixen de forma incansable oferint entreteniment de qualitat. La darrera proposta té forma de llibre, però recordem que a banda del seu programa radiofònic que podem sentir setmanalment i el seu web, ja ens van premiar pel REC amb la millor Nit Bizarra que recordo, fent un repàs de lo puto peor de la música d’ahir i d’avui. Un concepte (lo puto peor) que és antagònic al Comecuentos, el llibre que recull lo fotut millor dels prop de trenta autors que l’han fet possible.

El ComecuentosEl Comecuentos podríem dir que és un menú degustació d’escriptors i il•lustradors de la ciutat. Una aventura que va començar de forma virtual i que ara, continua convertint-se en paper. Perquè tot i la irrupció dels eBooks i de les tablets, som molts els que encara necessitem passar pàgines abans d’anar a dormir.

Professors, guionistes, filòlegs i, sobretot, periodistes agafen els rol del xef (els juntaletras) i cuinen prop de trenta relats breus per alimentar al fil conductor d’aquest recull: el Comecuentos. Un ésser àvid de llegir bones històries igual que el seu creador i editor del llibre, el Víctor Navarro. Al qui s’ha d’agrair, per sobre de tot, que tregui a la llum aquests textos d’amics, molts d’ells amateurs, que demostren que, en l’art, aquest terme no està renyit amb la qualitat.

Cal també donar-li les gràcies, en menor mesura perquè les discussions polítiques no són tan importants com la creació artística de qualitat, per demostrar que en aquest país no existeix fractura ni discriminació lingüística al presentar-nos tants relats de qualitat fets per autors joves de la nostra ciutat en llengua castellana. No seria mala idea enviar-li un exemplar al ministre Wert i demostrar-li que qualsevol nen tarragoní parla i escriu el doble d’idiomes que el seu president.

I finalment, gràcies Víctor i companyia, per seguir apostant per l’edició literària. Ara, més que mai, Tarragona necessita treure al mercat llibres de qualitat. S’han acabat les èpoques de les subvencions que ens han deixat els prestatges de casa plens de col•leccions inútils que ni tan sols hem fullejat. Si tallem un arbre i gastem diners que sigui per editar quelcom que valgui la pena llegir, per favor.

I sí. No dubteu que El Comecuentos val la pena. Té relats molt bons, escrits amb estils tan diferents i temàtiques tan originals que, per probabilitat, és impossible que el lector no quedi satisfet amb un percentatge elevat dels contes que inclouen els dos llibres que conformen l’exemplar. I ja que, com acabo d’esmentar, aquesta edició conté dos llibres en un que es devoren massa ràpid, caldrà demanar als Reis de l’any vinent (us dono prou temps nois?) que ens portin un tercer llibre, no?

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Girls on fire

Sota aquest títol d’arrels esportives, el REC ha presentat una secció que inclou treballs de joves directores d’arreu del  planeta. Ahir vam poder gaudir de les òperes primes de Marialy Rivas (Joven y alocada) i de Maja Milos (Klip). Amb una pausa de 45 minuts entre projecció i projecció, per gaudir d’un sopar ràpid, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona ens va mostrar dos visions aparentment diferents de l’etapa més convulsa de la vida: l’adolescència.

I és que la programació d’aquests dos films seguits no va ser fruit de la casualitat, com no ho serà la crònica que llegireu, que vol aprofitar l’avinentesa per tractar alhora la creació xilena i la servia. Perquè,si  resulta inevitable comparar pel•lícules que comparteixen festival i secció, imagineu-vos el que succeeix quan ambdues narren l’exploració sexual de dues joves dins d’un marc advers.

Comencem pel final de la nit. Klip ens explica una història d’amor destructiva característica de la pubertat. Pocs són els que, passats els anys, conserven el seu primer amor. Justament com a conseqüència de la capacitat demolidora d’uns sentiments que encara no es controlen. Tot i aquesta coincidència amb generacions passades,el film de Milos retrata una societat crua i violenta  a la que molts espectadors no hi estan acostumats.

En la Servia de Klip, hi veiem un país ferit per la guerra. L’alcohol i les drogues formen part rellevant de la vida dels joves protagonistes que, gràcies als smart phones, poden documentar totes els seves entremaliadures, festes i jocs sexuals. És un retrat directe de la rebel•lió juvenil que sempre ha estat present però que, com sempre, s’adapta tan ràpid als temps que corren que resulta incompressible per a les altres generacions. En aquest cas, és una mare la que no entén perquè la seva filla s’allunya mentre veu com el seu marit agonitza.

Milos, en canvi, comprèn la realitat d’una generació que no és la seva i la retrata en dos formats que es van intercanviant. La visió omnipresent del cinema es veu substituïda a estones per la primera persona dels clips enregistrats pels personatges a través del telèfon mòbil. Una barreja que dota de ritme i d’interès a una història que, com ja hem avançat, no és nova.

Com tampoc ho és la de Joven y alocada. Aquí, l’entorn de la protagonista és completament oposat i, alhora, igual d’asfixiant. La Servia empobrida per la guerra de Klip, és confronta amb el Xile de mentalitat conservadora que caracteritza a aquells països tacats pel feixisme i el fonamentalisme religiós.

La protagonista de la producció xilena es veu obligada a créixer sexualment dins d’una família evangelista. L’entorn sectari, però, serveix a Rivas per dotar d’humor àcid a la producció, perquè a diferència del comportament irracional de les noves generacions retratades a Klip, ja fa anys que hem aprés a riure’ns dels fanàtics religiosos.

Amb una estètica més pop, Joven y alocada ens plateja els mateixos problemes que Klip però ens deixa, en tot moment, molt més bon sabor de boca gràcies, especialment, al bloc de la protagonista, que serveix d’eix de la narració i que dota de qualitat al film.

Bona feina doncs de les dues joves creadores que, seguint amb la metàfora basquetbolista que dóna títol a la secció, han fet un triple en el seu debut.

Etiquetat , , ,

Mapa, d’Elías León Siminiani

Catalogada com a documental, Mapa, d’Elías León, ens explica una història d’amor amb un ritme digne d’un film de ficció. Rodada amb càmera subjectiva, la pel•lícula ens permet posar-nos a la pell del realitzador, que és alhora protagonista, per viure en primera persona la recerca de la seva companya de viatge.

Elías fa el que molts hem desitjat fer després d’una ruptura: Un llarg viatge per retrobar-se a si mateix. I com en tot viatge, el que importa no és el destí, si no el camí que recorrem i les coses que ens succeeixen. El realitzador converteix aquest recorregut vital en una pel•lícula que ens transporta  cap a una Índia més decadent que no pas exòtica. Amb moments genials i impossibles d’imitar amb una posada en escena planificada, que l’autor de Mapa capta gràcies a la seva adaptació al medi.

A destacar, els tres quarts d’hora inicials brillants i atípics que, es mouen entre el cine diari, el relat de viatges i el flux de la consciència de la literatura modernista anglesa.

Hom podria pensar que estic parlant d’una producció avorrida, però estaria molt allunyat de la realitzat. El ritme es manté durant gairebé tot el film, igual que l’humor del realitzador, personificat en ell mateix i en el seu alter ego “el Otro”. Aquest darrer personatge és l’encarregat de portar a mare la pel•lícula quan el protagonista marxa de la història. Unes derives que potser són excessives, però que serveixen per atorgar un component de crítica social al documental.

Sigui com sigui, 85 minuts que els amants del setè art no es poden perdre. Elías, ja guardonat al Rec en passades edicions per treballs de curta durada, fa ús dels recursos narratius del cinema com si fos un director de llargmetratges experimentat. I fa de la seva pel•lícula una cançó que ens atrapa, ens fa taral•lejar amb la tornada i ens emociona quan menys ens ho esperem.

Sevilla ja va premiar fa pocs dies aquest treball, que ara seguirà rodant per festivals de dins i de fora de l’Estat, mentre espera si Tarragona decideix premiar-lo. Molta sort pel viatger!

Etiquetat , , , ,

Sempre ens quedarà el REC

“Optimisme” és la paraula que millor defineix l’estrena de l’edició especial del REC d’aquest any. En primer lloc, pel simple fet que s’hagi pogut dur a terme. En un moment en el que la paraula “crisi” dóna llicència als bancs a deixar les persones sense casa, als polítics a dir i fer bajanades i a les administracions a cancel·lar programacions culturals d’èxit, és una bona notícia que el REC perduri.

Divendres, amb la projecció dels treballs dels autors de Tarragona, els espectadors ens vam sentir optimistes també al veure el planter existent al nostre territori. És cert que enguany no hi havia premi per als creadors locals de curta durada. Però també és cert que queden lluny aquelles edicions en les que el director amb més amics s’enduia un guardó no sempre merescut. Silencios,  de Toni Sánchez, va encetar el REC 2012 deixant clar que Tarragona té bons realitzadors i grans actors, i que per fer una cosa ben feta no cal recorre a les quatre estrelles mediàtiques que tenim o a imitar els thrillers americans amb la Tabacalera de fons. A destacar d’aquest primer dia H92, obra d’un grup d’estudiants de la URV, que aprofita el filó comunicatiu de la independència per portar el tema cap a l’absurd. Un exercici que no estaria malament que els nostres polítics haguessin fet abans d’embarcar-nos cap a uns nous comicis.

I dins aquest clima tediós al que ens ha dut la democràcia gràcies, entre altres coses, als quatre processos electorals que ens ha regalat en dos anys. Dissabte, el REC va tornar a premiar-nos amb una mica més d’optimisme. Amb Liberal Arts, l’òpera prima de Josh Radnor (el Ted de How I Met Your Mother), la inauguració formal del festival va ser com un bàlsam contra el mal rotllo. A destacar el bon guió (del mateix Radnor) i l’excel·lent interpretació dels dos joves protagonistes (Josh Radnor i Elizabeth Olsen) i de dos secundaris de luxe, Richard Jenkins (The Visitor) i Allison Janney (The West Wing).

Jesse (Radnor), en ple síndrome de Peter Pan, torna a la que fou la seva universitat i coneix a Zibby (Olsen), una jove estudiant llesta, atractiva i vital que trasbalsa el seu món avorrit. La interpretació íntima de Radnor no marxa gaire de la del personatge al que ens té acostumats dins de la sitcom que l’ha fet famós però, gràcies al ritme més pausat de la pel·lícula, en Jesse adquireix molts més matisos que el televisiu Ted Mosby. El poder captivador d’Olsen i la naturalitat dels dos exprofessors d’en Jesse (Jenkins i Janney) posen la cirereta a un pastís d’aquells que dóna gust menjar.

Sense ser una obra d’art, especialment per la moralitat americana que enarbora en algun tram del film, és reconfortant sortir del cinema amb un somriure als llavis. I dissabte ho podíem fer, el REC en 24 hores ens havia donat tres motius per ser optimistes.

Etiquetat , , , , , , , ,