Poques coses hi ha pitjors que un espectador desganat i xerraire. Està clar que no es tractava d’un concert de música clàssica però, al cap i a la fi, era un concert i, a més a més, dins d’un auditori. La noia en qüestió, no parava de moure’s, parlar amb la seva companya, moure’s encara més, parlar amb els seus companys dos llocs més enllà, moure’s de mala manera i, per fi, seure de costat, quelcom que, fins ahir, jo creia impossible de fer en les cadires clavades al terra d’un teatre/auditori/sala d’actes.
Al principi, em va costar entendre el perquè d’aquell comportament. Els Antònia Font havien sortit a presentar el seu nou disc, “Vostè és aquí”, de la seva manera habitual: Tocant de pe a pa les quaranta cançons del nou àlbum. Bé, aquesta darrera afirmació no és del tot precisa. El segon tema el van deixar per fer el seu primer bis.
A banda, d’aquest fet conegut per aquells que hagin anat alguna vegada a algun concert dels de Ses Illes, la posada en escena i la qualitat musical estaven sent a parts iguals captivadores. Només entrar a la sala veies un entramat de bicicletes a la paret del fons i els cinc músics es van situar formant un triangle sense base. A primera línia el teclat i el bateria, les cordes un nivell més allunyat del públic, el Pau al fons de tot i al mig a primera fila, on acostuma a ser-hi el cantant, una bicicleta. Potser els espectadors més vius i coneixedors dels quaranta títols de les cançons del “Vostè és aquí” podien imaginar el destí final d’aquesta bicicleta, jo no. I la noia? Seguia movent-se.
El concert avançava sense masses sorpreses per a aquells que ja havíem sentit el disc vàries vegades. Microcançons diverses d’una qualitat digna d’un dels millors grups de l’Estat (podria posar d’Espanya, d’Europa, del país, del territori català, del món, fins i tot, d’Europa Occidental o del “Territorio del Noroeste”, no tracto de posar fronteres a la qualitat dels Antònia Font simplement marco un límit conegut per mi, que sóc qui els descric i que estic molt lluny de ser un expert), alguna breu dissertació del Pau que aixecava tímids somriures i la noia que, per desgràcia del senyor de darrera seu, seguia prestant atenció a tot menys als músics.
Uns músics excel•lents que premiaven als assistents amb cançons tan genials com “A cada Mà una Maleta”, “N’Angelina”, “Neutrins” (seguiu el consell del Pau i tanqueu els ulls quan l’escolteu) o la que dóna nom al disc sense contenir cap mot: “Vostè és aquí”. Amb tot, aquest darrer treball dels mallorquins no crec que sigui mai recordat per contenir grans temes aïllats sinó que ho serà, més aviat, pel seu conjunt.
Tot i això, tot conjunt, per bo que sigui, té elements destacats (si no mireu el Barça). Del concert de dissabte cal destacar també la “Cartes de Ramiro” a cappella i sense microfonia. Tot l’auditori en silenci. I la noia? També.
Així, després de trenta-nou cançons els Antònia Font van abandonar l’escenari per després, tornar a fer un sol bis. Sobre la bicicleta central, el solista dels mallorquins va interpretar, mai més ben dit: “Per Jo i Tots es Ciclistes”. Tot seguit, un “gracis”, música enllaunada i cap als camerinos.
Van tornar? Sí. Per sort per a la noia, van regalar-nos tres clàssics. Dos de nous: “Clint Eastwood” i “Icebergs i guèisers”. I el tercer l’endevineu vosaltres, no? I vosaltres responeu: “Oh Yeah!” D’en peus i ballant com la noia i el públic del Palau que, a la última cançó, acabaven de començar la festa.
quartaparet 