Creença

“Una obra de teatre no es mira com es mira un quadre
per les emocions estètiques que procura:
se la viu en concret.
No tinc cap cànon estètic,
no em sento subjecte als temps passats,
no els conec ni m’interessen.
Només em sento compromès amb
aquesta època en la que visc i amb la gent que viu al meu costat.
Crec que un tot pot contenir al mateix temps
barbàrie i sotilesa, tragèdia i riallada,
que un tot neix dels contrastos
i quan més importants són aquests contrastos,
més és tot palpable,
concret,
viu.”

Tadeusz Kantor va escriure aquestes frases als anys 40. Poc es pot afegir a una creença tan ben exposada. De vegades els filòsofs tendeixen a complicar massa les explicacions deixant-les obertes a moltes interpretacions. Kantor, que no era filòsof de professió, explica amb la claredat d’un professor, això sí que ho era, el seu credo al principi de la seva carrera com a director de teatre experimental.

Tres coses m’agradaria ressaltar d’aquestes frases del genial creador de Wielopole: La dinàmica irrepetible del teatre, el desinterès total pels cànons del passat i la importància dels oposats.

Les arts escèniques tenen aquest component de irrepetible sempre. Un adjectiu que no es pot aplicar a la resta d’arts enregistrades o permanents. És evident que avui dia podem gravar una representació teatral però coincidireu amb mi que ja no es tracta de teatre, si no més aviat d’un document per la posteritat.

Kantor ve a dir-nos que li rebufa el que fes Shakespeare, Moliere o Txèkhov, que ella s’expressa tal i com li surt de dins. Amb tot, sent com va ser professor de Belles Arts, dubto que desconegués l’obra d’aquests i d’altres creadors. I aquí és on em plantejo: Cal conèixer el passat per trencar amb ell? O trobaríem exemples d’artistes revolucionaris que eren uns complets ignorants pel que fa a la història de l’art?

I finalment, els oposats o contrastos, com escriu Kantor. Com estudiant de Filologia Anglesa crec que durant varis anys vaig sentir més la paraula dichotomy més que no pas hello. Amb això vull dir que el tractament dels oposats és essencial en l’art universal i per extensió també en la vida. Sabent això, sembla mentida com literatura, teatre i cinema s’encaparren en crear històries on els personatges estan absents d’aquesta dicotomia. O són bons o dolents, o bojos o equilibrats, o ximples o llestos. Més que mai, valoro una bona obra gràcies a la complexitat dels seus personatges i encara que sembli mentida aquest fet es pot percebre també dins de les creacions de teatre experimental.

Lamentablement, jo no he viscut mai una representació de Kantor. M’he hagut de conformar en veure’n enregistraments. Tot i això, la seva creença segueix viva i, molt de tant en tant, es poden veure creadors que, a la seva manera, l’apliquen. Independentment del resultat: Un fort aplaudiment per ells!

Teatre Pobre

Tadeusz Kantor ha estat un referent en la meva educació teatral. No dic que jo anés a buscar la seva doctrina, més ben dit al contrari. Heu de pensar que quan em vaig començar a interessar per les arts escèniques ho vaig fer pel meu compte. Si us hi fixeu, quan som autodidactes ens acostumem a focalitzar en allò més convencional que és, al cap i a la fi, allò que tenim més a mà. I justament “convencional” no és un adjectiu que es pugui aplicar al director polonès. Abans que m’eduquessin en el Teatre de la Mort, ja havia consultat Stanislavski com tot bon fill del segle vint i, el seu successor més mediàtic, Lee Strasberg. Jo llegia, com no, Shakespeare i Txèhov i m’imaginava en escena escopint aquelles pàgines de text anomenades diàlegs.

Al mateix temps entrava a l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili i, sense saber-ho, m’endinsava en un món molt allunyat dels clàssics. L’herència de Kantor, Grotowski i Barba començava a guiar les meves passes escèniques. Un camí que no vaig triar agafar, com passa molt sovint en aquesta vida, i que anys després m’ha estat impossible de desfer.

I aquí és on em començo a qüestionar la salut del teatre actual. Si jo, un simple estudiant de filologia anglesa que se’n va anar a viure a una ciutat de províncies com Tarragona vaig trigar menys de dos anys en descobrir que durant el segle vint es va revolucionar la manera d’entendre el teatre, per què encara dominen el mercat teatral creacions pròpies del segle XVII? Com pot ser que els teatres del nostre país programin per sobre de tot a La Estraña Pareja, al Mar i Cel, els vodevils de la Cubana o tot text que repesqui el Josep Maria Pou? I la pregunta reina: És culpa del públic?

Permeteu-me que comenci pel final ja que no tinc una resposta clara per les altres qüestions: No. El públic no decideix la programació de les sales. L’audiència tria què va a veure depenent de l’oferta existent. I si els lobbys teatrals subvencionen la caspa per sobre de la creació contemporània la oferta de teatre actual és minsa i de mala qualitat.

Sigui com sigui, i sortosament, no vaig acabar actuant en succedanis de Pel davant i pel darrera. Ben al contrari, per tal d’entendre que feia sobre l’escenari vaig preguntar sobre els referents del meu director i, com a bon estudiant de lletres, vaig recorre a la saviesa dels llibres per saber cap a on havia d’anar el teatre.

I aprofito per acabar aquest post amb la primera reflexió que vaig llegir, vosaltres jutjareu si és o no convincent. Jerzy Grotowski explica que amb l’arribada del cinema i la televisió esdevé inútil que el teatre intenti competir fent servir els mateixos recursos que aquests dos mitjans. L’audiovisual sempre tindrà millors efectes especials, pot canviar d’escenari sense dificultats i fer-los més reals i complexos, té una realització impossible d’emular en un escenari, amb primers plans, panoràmiques, tràvelings, etc. També podem parlar de maquillatge, vestuari i tot un reguitzell de recursos contra els que les arts escèniques no poden competir. Només hi ha una cosa essencial que el teatre posseeix i les noves arts no. El fet que actor i espectador comparteixin un mateix espai. Aquest és el pal de paller del teatre contemporani. A partir d’aquí, Grotowski proposa eliminar tot allò esmentat abans i que al teatre actual li és superflu. A partir d’aquí neix el Teatre Pobre. Un títol molt adient pels col·lectius que avui en dia encara vulguin fer teatre, perquè si abans interessava poc invertir en cultura, imagineu ara.