El Teatre Tarragona aixeca el teló

Quants mitjans de comunicació faran ús d’aquest titular tan covat? Espero que pocs, més que res perquè jo no he vist cap teló. Que consti que trenco una llança a favor dels nostres periodistes i de la seva originalitat. Un adjectiu que no es pot aplicar al meu titular ni tampoc a la cerimònia que hem viscut avui els assistents a la inauguració del Teatre Tarragona.

Tot i això, no crec que necessités ser original, ni tan sols atrevida. Al cap i a la fi es tractava d’un acte doblement protocol•lari: una inauguració d’un edifici públic i la cloenda de l’any de la cultura que organitza una administració pública. Sincerament, i sense cap tipus d’ironia, l’acte ha estat el que havia de ser.

La gent de Tarragona 2012 recordava que per la inauguració del Metropol de fa 16 anys, van venir “Els Comediants”. Sense anar més lluny, el 2010, per celebrar el centenari del mateix teatre vam tenir l’honor de rebre la visita del prestigiós John Malkovich. Enguany: la Camerata XXI, l’Escola de Dansa Àrtemis, l’Orión Picó, la Companyia Plan B, la Muntsa Alcañiz, la Mercè Anglès, el Fermí Fernández, l’Oriol Grau, el Joan Pascual, la Mercè Rovira, l’Àngel Òdena i la Banda Unió Musical de Tarragona.

Mireu, si la crisi ha de fer que apostem pels artistes de casa, benvinguda sigui. Música, dansa i teatre estaven representats avui per artistes locals que han demostrat el nivell de la ciutat. No superior (ni inferior)  a la resta del país però, sí suficient com per omplir les sales de creacions pròpies. I més tenint en compte tots aquells que avui estaven pel públic, a casa seva o treballant d’oficis molt allunyats a les arts escèniques.

Amb tot, he trobat a faltar més d’una mostra d’una paraula molt utilitzada al llarg d’aquest 2012 i també durant la cerimònia: Contemporaneïtat. La dansa contemporània, gràcies a l’aportació de Plan B, hi estava representada. Però, i la música? I el teatre?

Per déu! Que estem inaugurant un teatre al segle XXI! I que ningú em vulgui fer creure que una lectura dramatitzada d’un text de Woody Allen és teatre contemporani. No suposeu que això és una crítica a l’organització de l’acte, a la que felicito per la seva feina. És una crítica a l’estat del teatre com a art.

No és d’estranyar que amb el Pou, el Broggi, la Cubana, el Joan Pera, els Dagoll Dagom, el Medico, el Simó i la resta de membres honorífics del TNC, el CAER, el Lliure, l’Institut del Teatre i d’altres ens enquistats en temps passats, el públic s’hagi oblidat que un teatre pot acollir representacions d’arts escèniques contemporànies.

Com envejo als ballarins i ballarines, als amants de la dansa! Ells poden escollir. Nosaltres, els que creiem que es pot fer un teatre actual, sota premisses actuals, ni tan sols en podem veure un tastet el dia de la inauguració del Teatre Tarragona.

Amb tot, vull destacar la feina feta pels actors i actrius que avui han donat vida als textos d’Allen, Pirandello, Valentin i Sinisterra. Llàstima que ho hagin fet amb microfonia perquè, jo que conec a la majoria, sé que eren més que capaços de fer-ho sense. És curiós com ens gastem milions en fer una caixa de ressonància a la que anomenem teatre i després enllaunem les veus dels intèrprets. Sortosament, l’Àngel Òdena sí que ha fet valdre la seva veu natural per delectar al públic, tot i que s’ha trobat a faltar que aprofitant l’efemèride cantés alguna cançó en català.

Els polítics, per cert, també han fet lectures dramatitzades. Amb microfonia, és clar. L’alcalde ha demanat aplaudiments per a tots els que han fet possible aquest dia, arquitecte inclòs. Cal dir, que la gent de les primeres files de l’amfiteatre no hem atorgat aquest guardó sonor al Xavier Climent, més que res perquè esdevé impossible veure tot l’escenari des d’aquestes localitats gràcies a una estructura massa ampla situada just davant de la primera fila.

Sigui com sigui, i tot i les dificultats visuals, l’acte ha arribat a la seva fi amb la interpretació de la Banda Unió Musical de Tarragona a la que, posats a lamentar-nos, retrec que no marxessin amb l’Amparito Roca, himne ja de la nostra ciutat. Una Tarragona que ja té un nou teatre i que ara afronta un nou repte encara més difícil que el de construir-lo: omplir-lo sense regalar les entrades.

Antònia Font, la bicicleta i la noia que no parava de moure’s

Poques coses hi ha pitjors que un espectador desganat i xerraire. Està clar que no es tractava d’un concert de música clàssica però, al cap i a la fi, era un concert i, a més a més, dins d’un auditori. La noia en qüestió, no parava de moure’s, parlar amb la seva companya, moure’s encara més, parlar amb els seus companys dos llocs més enllà, moure’s de mala manera i, per fi, seure de costat, quelcom que, fins ahir, jo creia impossible de fer en les cadires clavades al terra d’un teatre/auditori/sala d’actes.

Al principi, em va costar entendre el perquè d’aquell comportament. Els Antònia Font havien sortit a presentar el seu nou disc, “Vostè és aquí”, de la seva manera habitual: Tocant de pe a pa les quaranta cançons del nou àlbum. Bé, aquesta darrera afirmació no és del tot precisa. El segon tema el van deixar per fer el seu primer bis.

A banda, d’aquest fet conegut per aquells que hagin anat alguna vegada a algun concert dels de Ses Illes, la posada en escena i la qualitat musical estaven sent a parts iguals captivadores. Només entrar a la sala veies un entramat de bicicletes a la paret del fons i els cinc músics es van situar formant un triangle sense base. A primera línia el teclat i el bateria, les cordes un nivell més allunyat del públic, el Pau al fons de tot i al mig a primera fila, on acostuma a ser-hi el cantant, una bicicleta. Potser els espectadors més vius i coneixedors dels quaranta títols de les cançons del “Vostè és aquí” podien imaginar el destí final d’aquesta bicicleta, jo no. I la noia? Seguia movent-se.

El concert avançava sense masses sorpreses per a aquells que ja havíem sentit el disc vàries vegades. Microcançons diverses d’una qualitat digna d’un dels millors grups de l’Estat (podria posar d’Espanya, d’Europa, del país, del territori català, del món, fins i tot, d’Europa Occidental o del “Territorio del Noroeste”, no tracto de posar fronteres a la qualitat dels Antònia Font simplement marco un límit conegut per mi, que sóc qui els descric i que estic molt lluny de ser un expert), alguna breu dissertació del Pau que aixecava tímids somriures i la noia que, per desgràcia del senyor de darrera seu, seguia prestant atenció a tot menys als músics.

Uns músics excel•lents que premiaven als assistents amb cançons tan genials com “A cada Mà una Maleta”, “N’Angelina”, “Neutrins” (seguiu el consell del Pau i tanqueu els ulls quan l’escolteu) o la que dóna nom al disc sense contenir cap mot: “Vostè és aquí”. Amb tot, aquest darrer treball dels mallorquins no crec que sigui mai recordat per contenir grans temes aïllats sinó que ho serà, més aviat, pel seu conjunt.

Tot i això, tot conjunt, per bo que sigui, té elements destacats (si no mireu el Barça). Del concert de dissabte cal destacar també la “Cartes de Ramiro” a cappella i sense microfonia. Tot l’auditori en silenci. I la noia? També.

Així, després de trenta-nou cançons els Antònia Font van abandonar l’escenari per després, tornar a fer un sol bis. Sobre la bicicleta central, el solista dels mallorquins va interpretar, mai més ben dit: “Per Jo i Tots es Ciclistes”. Tot seguit, un “gracis”, música enllaunada i cap als camerinos.

Van tornar? Sí. Per sort per a la noia, van regalar-nos tres clàssics. Dos de nous: “Clint Eastwood” i “Icebergs i guèisers”. I el tercer l’endevineu vosaltres, no? I vosaltres responeu: “Oh Yeah!” D’en peus i ballant com la noia i el públic del Palau que, a la última cançó, acabaven de començar la festa.