Tag Archives: Tolkien

Del Noguera al Bilbo. Crònica de dues butaques

Teatre El Magatzem. Lateral. Fila 10

Dijous, Miguel Noguera va portar el seu Ultrashow a Tarragona per primera vegada. L’artista, que ja porta temps conreant èxits a Barcelona, arribava per primer cop a la nostra ciutat signant un ple absolut. Entre els assistents hi havia fans que ja l’havien vist en viu, nombrosos documentats gràcies a la màgia de Youtube i alguns neòfits com un servidor que, si no llegeixo les sinopsis de les pel•lícules, menys buscaré un vídeo del Noguera quan puc permetre que em sorprengui.

I sí, em va sorprendre. En ell vaig veure quelcom d’agrair i que manca en les arts escèniques d’aquest país: Contemporaneïtat. Posats a etiquetar, diria que practica Nou Teatre de l’Absurd. Sí, m’ho acabo d’inventar. Però com a moviment artístic no està malament, no?

Recordem que a mitjans del segle passat, Samuel Beckett i Eugen Ionesco, entre d’altres, refan els cànons narratius d’Aristòtil, donant lloc a un nou moviment teatral i literari: El Teatre de l’Absurd. Les seves obres captiven a molts espectadors tot i no tenir un principi, nus i desenllaç o plantejar diàlegs o situacions inconcebibles a l’escena fins el moment. No és estrany que agradi, perquè si el drama vol ser un reflex de la realitat, la vida és la primera en no seguir una estructura aristotèlica i en presentar situacions absurdes i incongruents (si no fixeu-vos en el Ministre d’Educació o en els que donen el Nobel de la Pau).

Dramaturgs més contemporanis que els esmentats abans (no en Wert, si no en Beckett i en Ionesco) mengen d’aquest tipus de teatre, però difícilment arriben a atipar-se. Sembla que a la indústria li agraden els productes clàssics. Seixanta anys després de la publicació d’Esperant a Godot, arriba a la nostra vila en Miguel Noguera amb el seu Ultrashow. El Magatzem ple a vessar literalment, l’escenari nu, amb un faristol i dues ampolles d’aigua com a únics elements, i l’artista repartint idees a ritme de unes 50 reflexions per hora. No. No eren històries. Ni acudits. Ell les anomena idees, però també es podrien definir com tastets de realitat. D’aquella realitat que comparteixes amb els amics amb els que hi tens complicitat: Una acció quotidiana portada a l’extrem, l’ús hiperliteral d’una expressió o situacions absurdes. I després de riure tota la tarda, dieu: “Això ho hauríem de gravar!” En realitat, després mai ho fem. Sabem que deixaria de tenir gràcia fora de context i que una tercera persona probablement no se’n riuria.

Imatge Ultrashow

Imatge Ultrashow

Doncs bé, el Noguera ho fa. És capaç de trobar en l’absurditat de la vida, mil idees per fer riure a una sala plena de gent heterogènia. Micromonòlegs inacabats que s’ajuden dels nostres coneixements per agafar sentit i que eviten fer-nos perdre el temps, una característica massa arrelada a les arts escèniques del país.

Fa uns dies vaig piular: “Antònia Font és a la música el que Twitter als blocs” mentre assistia a la posada en escena a Tarragona de les 40 microcançons del Vostè és aquí. Ara escriuria: “Miguel Noguera és als monòlegs el que Twitter als blocs o els Antònia Font a la música. Un estalvi de temps indispensable.” I es que si ens gastem un dineral en fer AVEs i autopistes per guanyar temps, per què deixem que l’art ens el robi amb divagacions o repeticions supèrflues?

Ocine Vilaseca. Amfiteatre. Fila 12

I aquí arribem a El Hobbit. Amb 13 anys vaig llegir-lo amb passió per, poc després, devorar, com un addicte, els tres volums d’El Senyor dels Anells. A l’estrena de La comunitat de l’Anell, de Peter Jackson, em vaig fer un fart de plorar, fruit de la incredulitat, al veure com el realitzador havia pogut plasmar tan bé l’univers de Tolkien. I per suposat, hem vaig alegrar al saber que ell mateix s’encarregaria de dur a la gran pantalla El Hobbit, un divertiment que l’antropòleg sud-africà va escriure per introduir la seva gran obra.

La sorpresa i el mal rotllo hem van venir quan vaig descobrir que havia dividit la novel•la en tres pel•lícules i que la duració de cada film, almenys del primer, era de prop de tres hores. Amb tot, il•lusió inclosa, vaig assaltar el cinema cofoi de gaudir de més Terra Mitjana.New-Hobbit-Poster

El film es presenta sota el subtítol Un viatge inesperat, potser en Jackson no volia avançar que en Bilbo torna viu a la Comarca i per això canvia el subtítol original del llibre, Viatge d’anada i tornada. O potser volia que el film tingués quelcom d’inesperat i va assegurar-ho al títol.

No us faré d’spoiler per als que no l’hagueu vist. Simplement diré que és una llàstima. Sembla que els amants de les trilogies fantàstiques estem condemnats a que els creadors de les mateixes no ens entenguin alhora de fer els pròlegs. En realitat, la fotografia, vestuari i ambientació en general freguen la perfecció. No cal ni dir els efectes especials. La interpretació també és molt bona. Però, per què tres pel•lícules per explicar el que passa a El Hobbit?

Que és una qüestió comercial? D’acord. Doncs almenys fes durar una horeta i mitja cada pel•lícula, que els cines se t’ompliran igual i els espectadors sortiran menys avorrits. I si no, penseu com ho arreglaria el Noguera:

“Joder, ¿os imagináis? Bilbo con el anillo… Y no lo quiere. Y le dice a Gollum:
-Te lo cambio por un gato. A la mierda el destino de la humanidad, quiero un gato con tres “tés”, joder.”

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,