“Optimisme” és la paraula que millor defineix l’estrena de l’edició especial del REC d’aquest any. En primer lloc, pel simple fet que s’hagi pogut dur a terme. En un moment en el que la paraula “crisi” dóna llicència als bancs a deixar les persones sense casa, als polítics a dir i fer bajanades i a les administracions a cancel·lar programacions culturals d’èxit, és una bona notícia que el REC perduri.
Divendres, amb la projecció dels treballs dels autors de Tarragona, els espectadors ens vam sentir optimistes també al veure el planter existent al nostre territori. És cert que enguany no hi havia premi per als creadors locals de curta durada. Però també és cert que queden lluny aquelles edicions en les que el director amb més amics s’enduia un guardó no sempre merescut. Silencios, de Toni Sánchez, va encetar el REC 2012 deixant clar que Tarragona té bons realitzadors i grans actors, i que per fer una cosa ben feta no cal recorre a les quatre estrelles mediàtiques que tenim o a imitar els thrillers americans amb la Tabacalera de fons. A destacar d’aquest primer dia H92, obra d’un grup d’estudiants de la URV, que aprofita el filó comunicatiu de la independència per portar el tema cap a l’absurd. Un exercici que no estaria malament que els nostres polítics haguessin fet abans d’embarcar-nos cap a uns nous comicis.
I dins aquest clima tediós al que ens ha dut la democràcia gràcies, entre altres coses, als quatre processos electorals que ens ha regalat en dos anys. Dissabte, el REC va tornar a premiar-nos amb una mica més d’optimisme. Amb Liberal Arts, l’òpera prima de Josh Radnor (el Ted de How I Met Your Mother), la inauguració formal del festival va ser com un bàlsam contra el mal rotllo. A destacar el bon guió (del mateix Radnor) i l’excel·lent interpretació dels dos joves protagonistes (Josh Radnor i Elizabeth Olsen) i de dos secundaris de luxe, Richard Jenkins (The Visitor) i Allison Janney (The West Wing).
Jesse (Radnor), en ple síndrome de Peter Pan, torna a la que fou la seva universitat i coneix a Zibby (Olsen), una jove estudiant llesta, atractiva i vital que trasbalsa el seu món avorrit. La interpretació íntima de Radnor no marxa gaire de la del personatge al que ens té acostumats dins de la sitcom que l’ha fet famós però, gràcies al ritme més pausat de la pel·lícula, en Jesse adquireix molts més matisos que el televisiu Ted Mosby. El poder captivador d’Olsen i la naturalitat dels dos exprofessors d’en Jesse (Jenkins i Janney) posen la cirereta a un pastís d’aquells que dóna gust menjar.
Sense ser una obra d’art, especialment per la moralitat americana que enarbora en algun tram del film, és reconfortant sortir del cinema amb un somriure als llavis. I dissabte ho podíem fer, el REC en 24 hores ens havia donat tres motius per ser optimistes.
quartaparet 