El Mite de Cassandra

M’agraden els formatgets electorals. Especialment per la seva capacitat de mutació. M’agrada quan s’omplen de diversos colors i, encara més, quan cap predomina per sobre dels altres. Són molt lletjos els formatgets de només dos colors. Per jugar un contra un ja tenim el futbol, els escacs o les eleccions nord-americanes.

Tot i aquesta afició per als arcs de Sant Martí virtuals, entenc que cada color té un cost. Comprenc que, en molts casos, aquest cost és proporcional a la mida del color. I em faig creus quan penso que hi ha colors que no puc veure i que també han costat molts diners. Llavors és quan deixen d’agradar-me els formatgets electorals i penso que potser val la pena esperar a un d’aquests dies de tardor o de primavera en la que pluja i sol coincideixen. Al cap de l’any, potser no són tan freqüents com les publicacions d’enquestes i de resultats electorals però almenys són de franc.

Seria aprofundir en un tema molt gastat en les darreres 48 hores, però no me’n puc estar de preguntar-me: Per què serveixen les enquestes? Després d’aquests comicis, els enquestadors han vist la seva professió devaluar-se fins arribar al nivell dels pobres homes del temps. És gratificant pensar que els electors ens hem convertit en quelcom tan imprevisible com una tempesta o un dia de sol radiant. Amb tot, és una llàstima que l’administració i mitjans privats, tots ells amb subvencions públiques, hagin malbaratat tants recursos per, al cap i a la fi, confondre a la ciutadania.

Ja vaig explicar, en un post anterior a les eleccions, que havia tingut l’honor de participar en una enquesta contractada pel Govern de la Generalitat. Encoberta d’enquesta de tendències socials, se’m preguntava a qui vaig votar el 2010 i a qui votaria aquest 25N. Potser perquè mai havia participat en un esdeveniment similar o potser perquè aquella mateixa setmana un amic meu també la va fer, vaig pensar que la mostra era d’allò més extensa. També em va venir al cap que difícilment es faria públic aquell sondeig, que “teòricament” no tenia finalitats electorals. Una llàstima, perquè m’hagués agradat veure reflectit el meu gra de sorra en un hipotètic formatget de colors, però què hi farem!

I, imaginant que l’enquesta trampa no es va fer per ser publicada i sabent que ni jo ni el meu amic vàrem mentir en el sentit del nostre vot pel 25N, em sorgeix un segon dubte: I si l’enquesta del Govern Català ja preveia la patacada convergent? Podria haver fet alguna cosa al respecte l’executiu? La resposta lògica seria: Haver preguntat abans de convocar eleccions. Però per això ja era massa tard i va en contra de la filosofia de les administracions estalviar diners i maldecaps als ciutadans. Potser hagués pogut canviar el rumb i dir en plena campanya “mirin deixem el tema de la independència i critiquem al tripartit que ens dóna millors resultats”. O podrien haver confabulat per col•locar al Puigcercós al capdavant d’ERC. No, això només passa a les sèries iankees.

Bé, tan se val. El que està fet, fet està. I ja s’imaginen com pot treure de polleguera saber el que passarà i que ningú no et faci cas. Només em reconforta pensar que l’assessor o l’estadista que sabia com acabaria l’aventura, al qual podríem anomenar Cassandra, seguirà cobrant durant quatre anys més i, a sobre, podrà dir “ja us ho vaig dir que no era bona idea però vàreu veure massa ratafia per la Diada i estàveu eufòrics”.

Enquesta trampa

Avui m’han fet una enquesta. Ja em van trucar ahir per la tarda i en comptes de dir-los que no estava interessat (cosa habitual quan reps trucades de desconeguts), vaig demanar que em truquessin en un altre moment. Així que quan ha sonat el fixe de casa sabia perfectament que era l’enquesta i, creuant els dits a l’espera que no fos molt llarga, he agafat el telèfon disposat a compartir el meu percentatge d’opinió anònima.

En cap moment m’he platejat no ser sincer. Crec que ho he estat al cent per cent, tot i que ara segurament canviaria alguna resposta i d’aquí a un mes potser unes quantes. I no és que jo sigui una persona indecisa o amb opinions poc fermes, sinó que hi ha moltes qüestions que no es poden acotar a unes poques possibilitats de resposta.

Podeu creure que a la pregunta: “Vostè com es sent?”, les respostes eren: “Espanyol, més espanyol que català, tan espanyol com català, més català que espanyol o català”? Tinc un amic que sempre diu que ell és mediterrani, una resposta que m’hauria quedat alegrement abans que no pas cap de les anteriors. Com li havia d’explicar a la enquestadora que jo em sento tarragoní, perquè visc en una ciutat que m’ha acollit d’allò més bé? I vilanoví perquè hi vaig néixer i hi tinc família, amics i records a dojo. Per què una nació tan gran com Catalunya o Espanya em defineix més que no pas un mar compartit?

Com podeu imaginar, l’enquesta versa al voltant de la política. L’elabora l’Institut Dym per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Camuflada de consulta d’opinió social, en seguida fa entrar al enquestat en una valoració dels partits polítics, dels seus líders, de què tenim en compte alhora de votar i, com no, ens pregunta què votarem el 25N, què vam votar les passades autonòmiques i estatals, què votaríem si es fessin eleccions al Congrés de Diputats i, la pregunta del milió, diríem que sí en cas de referèndum sobiranista? Després de vint minuts responent amb la màxima precisió possible unes qüestions mancades en alguns casos de les respostes que jo considero adients, m’ha tocat a mi preguntar què en farien d’aquelles opinions esbiaixades per les circumstàncies (la principal no poder raonar la teva resposta). La resposta a aquesta darrera qüestió en la que els rols es capgiraven ha estat, per suposat, que no ho sabia, que ella (l’enquestadora) només feia el que li havien encarregat. Dit això ens hem acomiadat i he meditat el que acabava de passar.

No vull ser malpensat, i creure que en el moment econòmic actual, avui que les farmàcies tanquen perquè no poden fer front al deute del Govern, aquests mateixos encarreguen enquestes per saber com encarar la propera campanya electoral. No vull ser malpensat, i creure que quan fan falta per finalitats electoralistes els diners surten de sota les pedres de les administracions, siguin blaves, vermelles, grogues, verdes, taronges o fúcsies. En cap cas m’agradaria pensar que en comptes de preocupar-se per soclucionar el marrón que tenim a sobre, els nostres representants es preocupen d’omplir més cadires del seu color. No vull ser malpensat, sincerament. Però cada dia que passa m’ho posen més difícil.