Monthly Archives: gener 2013

El Comecuentos. Esperant el segon plat

Un monstre que s’alimenta de paraules. Però no de mots dispersos sense sentit, sinó de termes enllaçats que donen forma a històries curtes de temàtiques i estils diversos.

Crec que fa masses dies que dec als amics de La Inercia una crítica del seu darrer treball. El Víctor, l’Adri, el Cosi i el Cano, aquest cop acompanyats d’un bon grapat de juntaletras segueixen de forma incansable oferint entreteniment de qualitat. La darrera proposta té forma de llibre, però recordem que a banda del seu programa radiofònic que podem sentir setmanalment i el seu web, ja ens van premiar pel REC amb la millor Nit Bizarra que recordo, fent un repàs de lo puto peor de la música d’ahir i d’avui. Un concepte (lo puto peor) que és antagònic al Comecuentos, el llibre que recull lo fotut millor dels prop de trenta autors que l’han fet possible.

El ComecuentosEl Comecuentos podríem dir que és un menú degustació d’escriptors i il•lustradors de la ciutat. Una aventura que va començar de forma virtual i que ara, continua convertint-se en paper. Perquè tot i la irrupció dels eBooks i de les tablets, som molts els que encara necessitem passar pàgines abans d’anar a dormir.

Professors, guionistes, filòlegs i, sobretot, periodistes agafen els rol del xef (els juntaletras) i cuinen prop de trenta relats breus per alimentar al fil conductor d’aquest recull: el Comecuentos. Un ésser àvid de llegir bones històries igual que el seu creador i editor del llibre, el Víctor Navarro. Al qui s’ha d’agrair, per sobre de tot, que tregui a la llum aquests textos d’amics, molts d’ells amateurs, que demostren que, en l’art, aquest terme no està renyit amb la qualitat.

Cal també donar-li les gràcies, en menor mesura perquè les discussions polítiques no són tan importants com la creació artística de qualitat, per demostrar que en aquest país no existeix fractura ni discriminació lingüística al presentar-nos tants relats de qualitat fets per autors joves de la nostra ciutat en llengua castellana. No seria mala idea enviar-li un exemplar al ministre Wert i demostrar-li que qualsevol nen tarragoní parla i escriu el doble d’idiomes que el seu president.

I finalment, gràcies Víctor i companyia, per seguir apostant per l’edició literària. Ara, més que mai, Tarragona necessita treure al mercat llibres de qualitat. S’han acabat les èpoques de les subvencions que ens han deixat els prestatges de casa plens de col•leccions inútils que ni tan sols hem fullejat. Si tallem un arbre i gastem diners que sigui per editar quelcom que valgui la pena llegir, per favor.

I sí. No dubteu que El Comecuentos val la pena. Té relats molt bons, escrits amb estils tan diferents i temàtiques tan originals que, per probabilitat, és impossible que el lector no quedi satisfet amb un percentatge elevat dels contes que inclouen els dos llibres que conformen l’exemplar. I ja que, com acabo d’esmentar, aquesta edició conté dos llibres en un que es devoren massa ràpid, caldrà demanar als Reis de l’any vinent (us dono prou temps nois?) que ens portin un tercer llibre, no?

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Moonrise Kingdom, el principi d’una gran amistat

Seria fals dir que fa anys que segueixo a en Wes Anderson. És cert que un amic em va recomanar fa un parell d’anys Fantastic Mr. Fox, la vaig veure i vaig al•lucinar davant d’un film d’animació tan original tècnicament i argumental.

Les següents recomanacions, poc després en mig d’un sopar, van ser The Royal Tenenbaums i The Life Aquatic with Steve Zissou. Però ja se sap que moltes coses que es parlen sopant i entre amics acaben oblidades per culpa del vi.

Malgrat tot, fa cosa d’un mes, vaig tornar als braços d’en Wes Anderson. El company iniciador en el món fílmic del creador de Texas me’n va recomanar una de nova: Moonrise Kingdom. I aquest cop, les notes del mòbil van ser el remei ideal contra el poder amnèsic del vi.

Moonrise KingdomVeure la darrera pel•lícula d’Anderson és entrar en un conte bell i optimista on, tot i les tensions del drama, no hi ha dolents ni bons, si no personatges tan ben travats com estrafolaris. Els protagonistes són un nen (Sam) i una nena (Suzy) que descobreixen la força brutal de l’amor quan encara no ha passat pel sedàs de l’experiència. Això els fa viure una aventura quotidiana que de la mà del director i guionista nord-americà esdevé onírica i irreal, com un dels contes que la Suzy llegeix al llarg del film. Amant de l’estètica dels vuitanta, dels travellings i, segons la cinèfila que m’acompanya cada nit, de les cases de nines; Anderson segueix perfeccionant un tècnica que hauria de tenir una assignatura pròpia al grau de Comunicació Audiovisual. En aquest darrer treball s’oblida de l’ús de panoràmiques i juga amb els aires dels plans fixes per fer-nos una pel•lícula que ens captiva visualment sense saber ben bé perquè.

El repartiment, com sempre, de luxe. Amb l’omnipresent en la filmografia d’Anderson des del seu segon treball, Bill Murray, acompanyat aquest cop per Frances McDormand, Bruce Willis, Harvey Keitel i el magnífic Edward Norton, entre d’altres. Aquests interpreten a personatges que no s’allunyen l’univers Anderson: Mals pares i pitjors marits que en realitat són bones persones, dones més fortes que els seus marits i herois incompresos.

I us preguntareu: Però de què va aquest tio? Si fa dos dies que ha descobert a aquest director i ja compara personatges!

I teniu raó, però és que després de veure Moonrise Kingdom l’emule del nostre pis ha tret fum a la recerca de la resta de pel•lícules made in Anderson. Un viatge que us recomano que feu, si no l’heu fet ja. Perquè com que, en tot viatge el que importa és el camí més que no pas l’objectiu, i això Life Aquatic ho corrobora, tan se val per on comenceu o que no acabeu, simplement deixeu-vos portar per les cases de nines d’en Wes Anderson.

Etiquetat , , , , , , , , ,