Un veredicte incomplet de cara als Goya

L’hivern és sens dubte la millor estació cinematogràfica de l’any. Amb l’arribada de certàmens i festivals europeus i nord-americans, les productores quadren les estrenes per amenitzar-nos les nits fredes de desembre, gener i febrer. I aquí comença la meva personal relació d’amor-odi amb els Oscars, els Globus d’Or o els Goya, per posar els tres exemples més mediàtics al nostre país. Per molt que critiqui la catifa vermella i tots els multimilionaris que la passegen, el més cert és que aquesta parafernàlia condiciona la meva agenda hivernal. I és que per molt alternatius que siguem, no cal enganyar-nos, val la pena veure els films nominats i així, a part de gaudir dels bons treballs, sempre podrem criticar que s’han deixat alguna gran pel·lícula.

Però aquest punt el deixarem per un altre post, quan ja haguem comentat les nou nominades per l’acadèmia nord-americana de cinema a millor pel·lícula o les quatre que opten al Goya homònim. És broma, lamentablement no tinc tant temps lliure. El post d’avui està dedicat als Goya, més que res per proximitat cronològica ja que són aquest cap de setmana.

Més concretament, vull parlar de dos de les quatre finalistes: Blancanieves i Grupo 7. De les altres no parlo perquè no les he vist. He tingut temps i ocasions de sobres per veure Lo impossible, però posats a veure una americanada em miro les fetes a Hollywood que habitualment en saben més d’això (de fer americanades, és clar). Pel que fa a El artista i la modelo, prometo passa comptes amb vosaltres quan la vegi.

Què dir de Grupo 7? Me la va recomanar un amic periodista tornant d’un viatge fa poques setmanes. Com que odio les sinopsis, no vaig deixar que m’expliqués massa cosa. Dies després estava trucant-lo per comentar-la i explicar-li com m’havia agradat. Ja sabeu que mai desvetllo els arguments perquè a mi no m’agrada sentir-los, però veieu-la. Ambientada en la Sevilla de finals dels 80, abans de l’Exposició Universal del 92, és no tan sols un producte d’entreteniment si no un document històric de com les grans ciutats gestionen els esdeveniments faraònics. No cal que se’n faci una de la Barcelona preolímpica o d’abans del Fòrum de les Cultures, perquè difícilment superarà Grupo 7. Un thriller policíac amb un ritme i una imatge que el podria signar el mateix Soderbergh al que se li suma una gran interpretació dels actors, propera i autèntica, made in Spain, amb el bon sentit de l’expressió. Mereixedora de tots els Goya que l’Academia de las artes y las ciencias cinematográficas de España li vulgui donar.

Al contrari passa amb Blancanieves. Que Michel Hazanavicius tingués la brillant idea de fer The Artist, no vol dir que ara tot s’hi valgui. La producció francesa té sentit en quant el tema fa necessari (o adient) l’ús del cinema mut. Fer una versió a la espanyola del conte de la Blancaneus no. En l’any en el que les sales es saturen de produccions relacionades amb la vida d’aquesta pobra noia inventada pels germans Grimm, Pablo Berger ens proposa una contradicció contínua. Un film mut, en el que la música apareix en forma de cançons que en alguns moments canten els personatges, en blanc, negre i cartellets en lloc de diàlegs però amb una estètica moderna que li treu realisme, i amb un abús de plans subjectius i primeríssims primers plans. Només algunes transicions recorden al cinema mut, la resta del muntatge és massa contemporani. En resum, a diferència de quan veia The Artist, en cap moment m’he cregut que veia una pel·lícula muda. I sí, com espectador no puc fer el pacte de ficció, de que hem serveix “involucionar” i perdre el color i la paraula?

L’argument ja el coneixeu, amb llicències de l’autor que li treuen rigor històric al moment on la ubica i la fan més made in Spain, ara en el sentit negatiu de l’expressió. Alguna sorpresa respecte a la obra original i molts noms propis. Això no li falta al film: Cares conegudes que aquest cap de setmana veurem arribar maquillades al Teatro Real. Només espero que surtin amb una mà davant i l’altra darrera. Perquè, i tenint en compte que no puc donar un veredicte complert, seria una llàstima que no es valorés Grupo 7 per culpa del desencert de l’any passat en el que una pel·lícula policíaca d’una qualitat dubtable ja va acaparar tots els guardons. Molta merda per a l’Alberto Rodríguez i el seu equip!

Girls on fire

Sota aquest títol d’arrels esportives, el REC ha presentat una secció que inclou treballs de joves directores d’arreu del  planeta. Ahir vam poder gaudir de les òperes primes de Marialy Rivas (Joven y alocada) i de Maja Milos (Klip). Amb una pausa de 45 minuts entre projecció i projecció, per gaudir d’un sopar ràpid, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona ens va mostrar dos visions aparentment diferents de l’etapa més convulsa de la vida: l’adolescència.

I és que la programació d’aquests dos films seguits no va ser fruit de la casualitat, com no ho serà la crònica que llegireu, que vol aprofitar l’avinentesa per tractar alhora la creació xilena i la servia. Perquè,si  resulta inevitable comparar pel•lícules que comparteixen festival i secció, imagineu-vos el que succeeix quan ambdues narren l’exploració sexual de dues joves dins d’un marc advers.

Comencem pel final de la nit. Klip ens explica una història d’amor destructiva característica de la pubertat. Pocs són els que, passats els anys, conserven el seu primer amor. Justament com a conseqüència de la capacitat demolidora d’uns sentiments que encara no es controlen. Tot i aquesta coincidència amb generacions passades,el film de Milos retrata una societat crua i violenta  a la que molts espectadors no hi estan acostumats.

En la Servia de Klip, hi veiem un país ferit per la guerra. L’alcohol i les drogues formen part rellevant de la vida dels joves protagonistes que, gràcies als smart phones, poden documentar totes els seves entremaliadures, festes i jocs sexuals. És un retrat directe de la rebel•lió juvenil que sempre ha estat present però que, com sempre, s’adapta tan ràpid als temps que corren que resulta incompressible per a les altres generacions. En aquest cas, és una mare la que no entén perquè la seva filla s’allunya mentre veu com el seu marit agonitza.

Milos, en canvi, comprèn la realitat d’una generació que no és la seva i la retrata en dos formats que es van intercanviant. La visió omnipresent del cinema es veu substituïda a estones per la primera persona dels clips enregistrats pels personatges a través del telèfon mòbil. Una barreja que dota de ritme i d’interès a una història que, com ja hem avançat, no és nova.

Com tampoc ho és la de Joven y alocada. Aquí, l’entorn de la protagonista és completament oposat i, alhora, igual d’asfixiant. La Servia empobrida per la guerra de Klip, és confronta amb el Xile de mentalitat conservadora que caracteritza a aquells països tacats pel feixisme i el fonamentalisme religiós.

La protagonista de la producció xilena es veu obligada a créixer sexualment dins d’una família evangelista. L’entorn sectari, però, serveix a Rivas per dotar d’humor àcid a la producció, perquè a diferència del comportament irracional de les noves generacions retratades a Klip, ja fa anys que hem aprés a riure’ns dels fanàtics religiosos.

Amb una estètica més pop, Joven y alocada ens plateja els mateixos problemes que Klip però ens deixa, en tot moment, molt més bon sabor de boca gràcies, especialment, al bloc de la protagonista, que serveix d’eix de la narració i que dota de qualitat al film.

Bona feina doncs de les dues joves creadores que, seguint amb la metàfora basquetbolista que dóna títol a la secció, han fet un triple en el seu debut.

Mapa, d’Elías León Siminiani

Catalogada com a documental, Mapa, d’Elías León, ens explica una història d’amor amb un ritme digne d’un film de ficció. Rodada amb càmera subjectiva, la pel•lícula ens permet posar-nos a la pell del realitzador, que és alhora protagonista, per viure en primera persona la recerca de la seva companya de viatge.

Elías fa el que molts hem desitjat fer després d’una ruptura: Un llarg viatge per retrobar-se a si mateix. I com en tot viatge, el que importa no és el destí, si no el camí que recorrem i les coses que ens succeeixen. El realitzador converteix aquest recorregut vital en una pel•lícula que ens transporta  cap a una Índia més decadent que no pas exòtica. Amb moments genials i impossibles d’imitar amb una posada en escena planificada, que l’autor de Mapa capta gràcies a la seva adaptació al medi.

A destacar, els tres quarts d’hora inicials brillants i atípics que, es mouen entre el cine diari, el relat de viatges i el flux de la consciència de la literatura modernista anglesa.

Hom podria pensar que estic parlant d’una producció avorrida, però estaria molt allunyat de la realitzat. El ritme es manté durant gairebé tot el film, igual que l’humor del realitzador, personificat en ell mateix i en el seu alter ego “el Otro”. Aquest darrer personatge és l’encarregat de portar a mare la pel•lícula quan el protagonista marxa de la història. Unes derives que potser són excessives, però que serveixen per atorgar un component de crítica social al documental.

Sigui com sigui, 85 minuts que els amants del setè art no es poden perdre. Elías, ja guardonat al Rec en passades edicions per treballs de curta durada, fa ús dels recursos narratius del cinema com si fos un director de llargmetratges experimentat. I fa de la seva pel•lícula una cançó que ens atrapa, ens fa taral•lejar amb la tornada i ens emociona quan menys ens ho esperem.

Sevilla ja va premiar fa pocs dies aquest treball, que ara seguirà rodant per festivals de dins i de fora de l’Estat, mentre espera si Tarragona decideix premiar-lo. Molta sort pel viatger!

Vostè és aquí

Si hagués d’aconsellar un nou disc, ara que s’apropa època de regals, no dubtaria: Vostè és aquí , d’Antònia Font. Els mallorquins, amb el nou àlbum, proposen quelcom diferent al que ens tenen acostumats. En un món on les sèries de curta durada s’imposen als telefilms i, fins i tot, als llargmetratges i on els microblogs estil Twitter arrasen per sobre de divagacions com la que esteu llegint, Antònia Font treu suc de la curta durada. Quaranta cançons en un sol CD! Des de NOFX no gaudíem de res tan poc tediós. Potser gent més versada en el món de la música trobaria més exemples i més recents. Sigui com sigui, si NOFX, amb el seu Punk in Drublic com a disc de referència, s’avançava al seu temps ara fa dues dècades, Antònia Font segueix demostrant que sap on està.

De la mà del genial Joan Miquel Olivé, els Antònia Font ja van fer de Lampadetes un dels millors discs que la música catalana ha tingut en el que portem de segle XXI. En aquell treball ja encadenaven dos grans temes  com Clint Eastwood i Icebergs i guèisers. Un recurs que tot i no ser nou (recordem el genial Sgt Peppers dels Beatles) enganxa d’allò més bé amb les microcançons. Aquestes, en aquest darrer àlbum, estan organitzades en tres grups que volen representar tres rutes de metro d’estils diferents.

Amb aquest treball, els Antònia Font ens demostren que les seves idees estan lluny d’acabar-se. Quaranta melodies de qualitat no són fàcils de fer quan portes tants discs a les esquenes, però ells saben que les cançons de més de tres minuts estan passades de moda i que les de dos i bastant tenen els dies contats.

La música no és l’únic art que pateix aquesta dinamització. Al principi del post ja parlàvem del cinema i, dins de l’audiovisual, podríem afegir els videoclips musicals o els anuncis, paradigmes del nostre temps. L’art plàstic potser no entén de curta durada, però si que entén de creació en sèrie. Warhol ja introduïa la serigrafia als anys seixanta i, quan la fotografia es pensava que havia arribat al seu llindar de celeritat amb la irrupció de la tecnologia digital, apareix Instagram que ens dóna els retocs fets i ens converteix a tots en, almenys, dignes fotògrafs al moment i sense seure davant del Photoshop.

A les persones ens agrada l’art. Ens agrada consumir-lo i, en menor o major mesura, crear-lo. L’ús i consum de l’art però s’ha d’adaptar al moment i aquesta tasca no és de l’espectador si no del creador. I això hi ha artistes que ho saben i, sortosament, ho practiquen.

Amb tot, hi ha un camp en el que per experiència personal m’he de contradir. El teatre es manté allunyat del progrés artístic. La curta durada sembla que no atrau al creador teatral. Segueixen apostant per obres de tres hores de durada com si visquéssim al mateix carrer que en Plaute i vestíssim túnica per anar al teatre. Un exemple el tenim amb l’Incendi. Vull creure que no és perquè parla de desgràcies al Líban (un país actualment mediàtic) que triomfa aquesta obra als nostres escenaris. Set nominacions als premis Butaca, podrien semblar poques si aquests guardons fan honor al seu nom i són proporcionals a com de quadrat se’t pot quedar el cul després de tres hores i quart.

No penseu que l’he vist, Incendis. M’he dignat a indignar-me veient el tràiler per saber que només quan passi per Tarragona, i si no hi ha res millor a fer, podria perdre tres hores i quart de la meva vida per després fer un post descriptiu dels símptomes del nostre malalt Teatre. Amb majúscules perquè ell no es mereix que el tractem així, però ho fem. Perquè l’Oriol Broggi, el Ferran Medico, l’il·lustríssim Josep Maria Pou i desenes més de directors del nostre país tenen un problema: No saben on estan.

En canvi, i tornant a la recomanació inicial, el Joan Miquel, el Jaume, el Joan, el Pau i el Pere ho tenen molt clar. Ells són aquí, com vostè, al segle XXI.