Monthly Archives: Octubre 2012

L’ull de l’huracà

Us imagineu girar sobre vosaltres mateixos a centenars de quilòmetres per hora? I néixer i morir amb unes setmanes de diferència però ser mundialment conegut? També seríeu mundialment odiats per la vostra capacitat destructiva. La gent fugiria al veure-us arribar i els més afortunats ni tan sols us veurien perquè haurien estat alertats de la vostra arribada i s’haurien refugiat en edificis luxosos i resistents.

Lamentablement, tot i la vostra joventut seríeu un genocida. I com en la majoria de casos, no compareixeríeu mai davant d’un tribunal. Ni tan sols seríeu empresonat un temps per després tornar a casa gràcies a la perícia dels vostres advocats que al·legarien que sou molt vell. Ningú recordaria que vosaltres no vàreu tenir pietat dels vells.

Milers de fotografies i vídeos vostres poblarien la xarxa, els diaris i les televisions. La gent d’arreu del món guaitarien bocabadats les vostres barbàries però no us culparien més del que molts alemanys van culpar a Hitler en el seu moment, o xilens a Pinochet o membres de la Unió Europea a Muamar el Gadafi. Ho atribuirien a quelcom natural que succeeix arreu del món i que la sort és que no els passi a ells.

Anys després, mesos depèn de com, es faria una pel·lícula sobre la vostra curta però espectacular vida. La gent ompliria les sales de cinema i ploraria o, potser, sortiria marejada si els efectes especials són prou espectaculars. Uns quants empresaris recaptarien milions de dollars o d’euros gràcies a les vostres gestes i, els actors i el director també es farien amb part d’aquest botí. Després denunciarien a la ciutadania a través d’una societat d’autors i editors corrupte i, a banda dels guanys de les entrades, els DVD i el mecenatge es quedarien amb part dels diners dels ciutadans quan compressin un reproductor multimèdia o un CD per gravar les  fotografies a la família.

Al cap dels anys, el vostre nom s’aniria oblidant i passaríeu a ser més una estadística que algú concret. Quedaríeu a la wikipedia i se us mesuraria, no per la velocitat a la que giràveu o els quilometres que vàreu recorre, sinó pels morts que vàreu causar. Però si fóssiu l’ull de l’huracà, no us avergonyiríeu de la vostra naturalesa perquè sabríeu que en aquest planeta hi ha una espècie molt més devastadora que vosaltres.

Anuncis
Etiquetat

Llums de Nadal

El meu carrer no en té. No es pot dir que hi hagi cap botiga al carrer on visc. Hi ha un traster que cada matí exhibeix mil i un objectes apilats amb una precisió elogiable. Aquest però, no és l’únic comerç del meu carrer. Hi ha una creperia i un bar de llums vermelles. El restaurant és petit i acollidor, dos característiques agradables per passar-hi una estona però insostenibles quan hi has de viure tota la vida. No heu viscut mai en un pis petit però acollidor?

El bar és l’altre gran comerç del meu carrer. Aquest exhibeix il·luminació exterior sigui o no sigui Nadal. Potser perquè en tenim tot l’any de llums vermelles al meu carrer, per Nadal no ens en posen.

Al carrer del costat, sí que hi ha llums de Nadal. Té nombrosos comerços, restaurants i bars (cap d’aquests amb llums vermelles tot l’any). Hi passen moltes persones preparades per disparar instànies a cada moment. El carrer del costat del meu és molt bell. Segurament el més bonic de Tarragona. Fins fa uns anys jo vivia en aquest carrer, en un pis petit però acollidor. Somiava que obria una porta oculta i trobava una habitació on deixar trastos però, segons totes les visites, era molt acollidor.

Puc afirmar que porto molts Nadals passant pel carrer del costat. He vist moltes llums de Nadal que han decorat el carrer del costat. Seria agosarat dir que cada any s’han superat en espectacularitat i lluentor, però si que s’ha pogut percebre un avenç tecnològic i de disseny. Ahir, com cada dia, passava pel carrer del costat per tal d’arribar al meu carrer i vaig veure les llums d’aquest any. No em vaig preguntar perquè a 29 d’octubre el carrer del costat ja tenia llums de Nadal, perquè gairebé tota la ciutat ja en té. El que si que em va passar pel cap és: Per què inverteixen en noves llums de Nadal les administracions?

I llavors inevitablement un nou dubte va sorgir. Potser els ciutadans tenim un problema de comunicació. Potser no hem sabut deixar prou clares les nostres prioritats als gestors de les nostres ciutats, països, estats. I si és per això que aquells que paguem per viure millor perden el temps amb disputes identitàries i picabaralles personals a la recerca de més vots?

Al arribar finalment al meu carrer, vaig veure les llums vermelles enceses de l’únic comerç obert en aquelles hores de la nit i vaig respirar tranquil. Almenys, quan sigui cert que les administracions ja no tinguin diners, el meu carrer seguirà tenint llums de Nadal.

Creença

“Una obra de teatre no es mira com es mira un quadre
per les emocions estètiques que procura:
se la viu en concret.
No tinc cap cànon estètic,
no em sento subjecte als temps passats,
no els conec ni m’interessen.
Només em sento compromès amb
aquesta època en la que visc i amb la gent que viu al meu costat.
Crec que un tot pot contenir al mateix temps
barbàrie i sotilesa, tragèdia i riallada,
que un tot neix dels contrastos
i quan més importants són aquests contrastos,
més és tot palpable,
concret,
viu.”

Tadeusz Kantor va escriure aquestes frases als anys 40. Poc es pot afegir a una creença tan ben exposada. De vegades els filòsofs tendeixen a complicar massa les explicacions deixant-les obertes a moltes interpretacions. Kantor, que no era filòsof de professió, explica amb la claredat d’un professor, això sí que ho era, el seu credo al principi de la seva carrera com a director de teatre experimental.

Tres coses m’agradaria ressaltar d’aquestes frases del genial creador de Wielopole: La dinàmica irrepetible del teatre, el desinterès total pels cànons del passat i la importància dels oposats.

Les arts escèniques tenen aquest component de irrepetible sempre. Un adjectiu que no es pot aplicar a la resta d’arts enregistrades o permanents. És evident que avui dia podem gravar una representació teatral però coincidireu amb mi que ja no es tracta de teatre, si no més aviat d’un document per la posteritat.

Kantor ve a dir-nos que li rebufa el que fes Shakespeare, Moliere o Txèkhov, que ella s’expressa tal i com li surt de dins. Amb tot, sent com va ser professor de Belles Arts, dubto que desconegués l’obra d’aquests i d’altres creadors. I aquí és on em plantejo: Cal conèixer el passat per trencar amb ell? O trobaríem exemples d’artistes revolucionaris que eren uns complets ignorants pel que fa a la història de l’art?

I finalment, els oposats o contrastos, com escriu Kantor. Com estudiant de Filologia Anglesa crec que durant varis anys vaig sentir més la paraula dichotomy més que no pas hello. Amb això vull dir que el tractament dels oposats és essencial en l’art universal i per extensió també en la vida. Sabent això, sembla mentida com literatura, teatre i cinema s’encaparren en crear històries on els personatges estan absents d’aquesta dicotomia. O són bons o dolents, o bojos o equilibrats, o ximples o llestos. Més que mai, valoro una bona obra gràcies a la complexitat dels seus personatges i encara que sembli mentida aquest fet es pot percebre també dins de les creacions de teatre experimental.

Lamentablement, jo no he viscut mai una representació de Kantor. M’he hagut de conformar en veure’n enregistraments. Tot i això, la seva creença segueix viva i, molt de tant en tant, es poden veure creadors que, a la seva manera, l’apliquen. Independentment del resultat: Un fort aplaudiment per ells!

Etiquetat ,

Teatre Pobre

Tadeusz Kantor ha estat un referent en la meva educació teatral. No dic que jo anés a buscar la seva doctrina, més ben dit al contrari. Heu de pensar que quan em vaig començar a interessar per les arts escèniques ho vaig fer pel meu compte. Si us hi fixeu, quan som autodidactes ens acostumem a focalitzar en allò més convencional que és, al cap i a la fi, allò que tenim més a mà. I justament “convencional” no és un adjectiu que es pugui aplicar al director polonès. Abans que m’eduquessin en el Teatre de la Mort, ja havia consultat Stanislavski com tot bon fill del segle vint i, el seu successor més mediàtic, Lee Strasberg. Jo llegia, com no, Shakespeare i Txèhov i m’imaginava en escena escopint aquelles pàgines de text anomenades diàlegs.

Al mateix temps entrava a l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili i, sense saber-ho, m’endinsava en un món molt allunyat dels clàssics. L’herència de Kantor, Grotowski i Barba començava a guiar les meves passes escèniques. Un camí que no vaig triar agafar, com passa molt sovint en aquesta vida, i que anys després m’ha estat impossible de desfer.

I aquí és on em començo a qüestionar la salut del teatre actual. Si jo, un simple estudiant de filologia anglesa que se’n va anar a viure a una ciutat de províncies com Tarragona vaig trigar menys de dos anys en descobrir que durant el segle vint es va revolucionar la manera d’entendre el teatre, per què encara dominen el mercat teatral creacions pròpies del segle XVII? Com pot ser que els teatres del nostre país programin per sobre de tot a La Estraña Pareja, al Mar i Cel, els vodevils de la Cubana o tot text que repesqui el Josep Maria Pou? I la pregunta reina: És culpa del públic?

Permeteu-me que comenci pel final ja que no tinc una resposta clara per les altres qüestions: No. El públic no decideix la programació de les sales. L’audiència tria què va a veure depenent de l’oferta existent. I si els lobbys teatrals subvencionen la caspa per sobre de la creació contemporània la oferta de teatre actual és minsa i de mala qualitat.

Sigui com sigui, i sortosament, no vaig acabar actuant en succedanis de Pel davant i pel darrera. Ben al contrari, per tal d’entendre que feia sobre l’escenari vaig preguntar sobre els referents del meu director i, com a bon estudiant de lletres, vaig recorre a la saviesa dels llibres per saber cap a on havia d’anar el teatre.

I aprofito per acabar aquest post amb la primera reflexió que vaig llegir, vosaltres jutjareu si és o no convincent. Jerzy Grotowski explica que amb l’arribada del cinema i la televisió esdevé inútil que el teatre intenti competir fent servir els mateixos recursos que aquests dos mitjans. L’audiovisual sempre tindrà millors efectes especials, pot canviar d’escenari sense dificultats i fer-los més reals i complexos, té una realització impossible d’emular en un escenari, amb primers plans, panoràmiques, tràvelings, etc. També podem parlar de maquillatge, vestuari i tot un reguitzell de recursos contra els que les arts escèniques no poden competir. Només hi ha una cosa essencial que el teatre posseeix i les noves arts no. El fet que actor i espectador comparteixin un mateix espai. Aquest és el pal de paller del teatre contemporani. A partir d’aquí, Grotowski proposa eliminar tot allò esmentat abans i que al teatre actual li és superflu. A partir d’aquí neix el Teatre Pobre. Un títol molt adient pels col·lectius que avui en dia encara vulguin fer teatre, perquè si abans interessava poc invertir en cultura, imagineu ara.

Etiquetat , , , ,

Enquesta trampa

Avui m’han fet una enquesta. Ja em van trucar ahir per la tarda i en comptes de dir-los que no estava interessat (cosa habitual quan reps trucades de desconeguts), vaig demanar que em truquessin en un altre moment. Així que quan ha sonat el fixe de casa sabia perfectament que era l’enquesta i, creuant els dits a l’espera que no fos molt llarga, he agafat el telèfon disposat a compartir el meu percentatge d’opinió anònima.

En cap moment m’he platejat no ser sincer. Crec que ho he estat al cent per cent, tot i que ara segurament canviaria alguna resposta i d’aquí a un mes potser unes quantes. I no és que jo sigui una persona indecisa o amb opinions poc fermes, sinó que hi ha moltes qüestions que no es poden acotar a unes poques possibilitats de resposta.

Podeu creure que a la pregunta: “Vostè com es sent?”, les respostes eren: “Espanyol, més espanyol que català, tan espanyol com català, més català que espanyol o català”? Tinc un amic que sempre diu que ell és mediterrani, una resposta que m’hauria quedat alegrement abans que no pas cap de les anteriors. Com li havia d’explicar a la enquestadora que jo em sento tarragoní, perquè visc en una ciutat que m’ha acollit d’allò més bé? I vilanoví perquè hi vaig néixer i hi tinc família, amics i records a dojo. Per què una nació tan gran com Catalunya o Espanya em defineix més que no pas un mar compartit?

Com podeu imaginar, l’enquesta versa al voltant de la política. L’elabora l’Institut Dym per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Camuflada de consulta d’opinió social, en seguida fa entrar al enquestat en una valoració dels partits polítics, dels seus líders, de què tenim en compte alhora de votar i, com no, ens pregunta què votarem el 25N, què vam votar les passades autonòmiques i estatals, què votaríem si es fessin eleccions al Congrés de Diputats i, la pregunta del milió, diríem que sí en cas de referèndum sobiranista? Després de vint minuts responent amb la màxima precisió possible unes qüestions mancades en alguns casos de les respostes que jo considero adients, m’ha tocat a mi preguntar què en farien d’aquelles opinions esbiaixades per les circumstàncies (la principal no poder raonar la teva resposta). La resposta a aquesta darrera qüestió en la que els rols es capgiraven ha estat, per suposat, que no ho sabia, que ella (l’enquestadora) només feia el que li havien encarregat. Dit això ens hem acomiadat i he meditat el que acabava de passar.

No vull ser malpensat, i creure que en el moment econòmic actual, avui que les farmàcies tanquen perquè no poden fer front al deute del Govern, aquests mateixos encarreguen enquestes per saber com encarar la propera campanya electoral. No vull ser malpensat, i creure que quan fan falta per finalitats electoralistes els diners surten de sota les pedres de les administracions, siguin blaves, vermelles, grogues, verdes, taronges o fúcsies. En cap cas m’agradaria pensar que en comptes de preocupar-se per soclucionar el marrón que tenim a sobre, els nostres representants es preocupen d’omplir més cadires del seu color. No vull ser malpensat, sincerament. Però cada dia que passa m’ho posen més difícil.

Etiquetat , ,