Creença

“Una obra de teatre no es mira com es mira un quadre
per les emocions estètiques que procura:
se la viu en concret.
No tinc cap cànon estètic,
no em sento subjecte als temps passats,
no els conec ni m’interessen.
Només em sento compromès amb
aquesta època en la que visc i amb la gent que viu al meu costat.
Crec que un tot pot contenir al mateix temps
barbàrie i sotilesa, tragèdia i riallada,
que un tot neix dels contrastos
i quan més importants són aquests contrastos,
més és tot palpable,
concret,
viu.”

Tadeusz Kantor va escriure aquestes frases als anys 40. Poc es pot afegir a una creença tan ben exposada. De vegades els filòsofs tendeixen a complicar massa les explicacions deixant-les obertes a moltes interpretacions. Kantor, que no era filòsof de professió, explica amb la claredat d’un professor, això sí que ho era, el seu credo al principi de la seva carrera com a director de teatre experimental.

Tres coses m’agradaria ressaltar d’aquestes frases del genial creador de Wielopole: La dinàmica irrepetible del teatre, el desinterès total pels cànons del passat i la importància dels oposats.

Les arts escèniques tenen aquest component de irrepetible sempre. Un adjectiu que no es pot aplicar a la resta d’arts enregistrades o permanents. És evident que avui dia podem gravar una representació teatral però coincidireu amb mi que ja no es tracta de teatre, si no més aviat d’un document per la posteritat.

Kantor ve a dir-nos que li rebufa el que fes Shakespeare, Moliere o Txèkhov, que ella s’expressa tal i com li surt de dins. Amb tot, sent com va ser professor de Belles Arts, dubto que desconegués l’obra d’aquests i d’altres creadors. I aquí és on em plantejo: Cal conèixer el passat per trencar amb ell? O trobaríem exemples d’artistes revolucionaris que eren uns complets ignorants pel que fa a la història de l’art?

I finalment, els oposats o contrastos, com escriu Kantor. Com estudiant de Filologia Anglesa crec que durant varis anys vaig sentir més la paraula dichotomy més que no pas hello. Amb això vull dir que el tractament dels oposats és essencial en l’art universal i per extensió també en la vida. Sabent això, sembla mentida com literatura, teatre i cinema s’encaparren en crear històries on els personatges estan absents d’aquesta dicotomia. O són bons o dolents, o bojos o equilibrats, o ximples o llestos. Més que mai, valoro una bona obra gràcies a la complexitat dels seus personatges i encara que sembli mentida aquest fet es pot percebre també dins de les creacions de teatre experimental.

Lamentablement, jo no he viscut mai una representació de Kantor. M’he hagut de conformar en veure’n enregistraments. Tot i això, la seva creença segueix viva i, molt de tant en tant, es poden veure creadors que, a la seva manera, l’apliquen. Independentment del resultat: Un fort aplaudiment per ells!

Etiquetat ,

Deixa un comentari