Nexo no es deixa aclaparar per Jaleos

Ple absolut al Teatre Tarragona —700 localitats— per veure l’estrena a la ciutat de Nexos y Jaleos, l’espectacle de dansa del Víctor Ullate Ballet amb una coreografia «made in Tarragona». Arantxa Sagardoy i Alfredo Bravo s’encarregaven de la direcció de la primera part de l’espectacle, el Nexo.

 

Dues crisàlides a punt de sortir del capoll amb els primers compassos d’Stravinski de fons anunciant l’arribada de la primavera, que per aquells que no haguessin llegit la sinopsi podien semblar dos cors bategant lligats per venes i artèries a la boca d’un escenari en penombres. Una foscor que es va aclarint i mica en mica, al ritme de la música, ens descobreix a la resta de ballarins i ballarines. Coberts amb túniques i amb el cap pelat, passen a perdre la sexualitat d’uns cossos que, ja des d’un inici, busquen la companyia per formar figures d’una plasticitat difícil de veure als escenaris del nostre país.

 

Sagardoy i Bravo no només treuen el sexe als seus ballarins amb el vestuari i amb una il·luminació suggerent, sinó que aconsegueixen que l’espectador no pugui distingir entre els moviments masculins i femenins. Això els permet anar més enllà del moviment en cànon tan freqüent a la dansa contemporània. Gràcies a la coreografia sugerent i plena de plasticitat, deixen de ser intèrprets mostrant-nos la seva perícia —quelcom massa habitual i que podrien deixar als professionals del circ— per formar un tot. Un cos que mou les seves extremitats, que respira alhora i que va atrapar als espectadors a mida que es consagrava la primavera que tot just fa un segle el compositor rus va imaginar.

 

Amb el bon sabor de boca de mitja hora de Nexo i esperant el Jaleo d’Ullate, la conjunció Y va servir per corroborar la qualitat del ballet. Una peça d’Eduardo Lao que servia per unir els dos plats forts i que va complir amb escreix aquest rol. Dos ballarins —entre ells el fill d’Ullate— van redescobrir l’espai escènic amb una metàfora del comportament humà. Blau i vermell —color que vestien un i altre— s’estimen i s’odien, es maten i es ressusciten. Com humans, són capaços del millor i del pitjor. Tot amb l’alemany de fons de la Cançó del company errant de Gustav Mahler.

 

Un, dos, tres, cuatro, cinco, seis, siete, ocho, nueve, diez… Amb aquest rerefons es desenvolupa el Jaleo d’Ullate. Una coreografia amb imatge i música contemporània però amb passos clàssics. Com a antítesi al Nexo, els tornsos nus dels ballarins i el vestuari de ballet tunejat de les ballarines destaca les diferències entre ells i crea un treball molt ben executat, podríem dir que espectacular en la traca final de propostes individuals, però que —com és normal setze anys després de la seva estrena— no aporta res de nou a l’escena.

 

En un moment en què la dansa és l’únic referent contemporani que podem trobar dalt dels escenaris de la ciutat —Cyrano, l’Adreça Desconeguda i Poder Absoluto són tres dels molts productes clàssics vestits de modernitat programats al Teatre Tarragona aquest any—, es valora molt més la tasca dels coreògrafs tarragonins que la del mestre aragonès. Sense oblidar que l’execució és dels nois i noies d’Ullate i que gràcies a ell la feina que ja fa temps que fan Sagardoy i Bravo tindrà la difusió que es mereix.

«Balla, balla, balla» d’Haruki Murakami

Al protagonista de la darrera obra de Murakami publicada al nostre país se li demana que balli. Que balli per seguir endavant, per poder triar el camí adequat, per sobreviure. Sincerament, no sé ben bé perquè se li demana que balli. Sigui com sigui, és un verb, aquest de ballar, d’allò més idoni per descriure a l’autor japonès.

Mireu, tot  i que fa setmanes que vaig acabar la novel•la m’ha costat atrevir-me a fer aquesta ressenya. No em considero prou coneixedor de la obra de Murakami ▬és el tercer llibre que llegeixo seu▬ com per posar-me a parlar d’un artista tan veterà i, sobretot, tan complex. Però aquesta nit, he pensat «què collons! De l’Albert Sánchez Piñol m’ho havia llegit gairebé tot, i quan decideixo escriure sobre una obra seva resulta que no té res a veure amb el que jo coneixia».

Per tant, què carai! Em llenço a la piscina i us dono la meva opinió d’aquest llibre que l’escriptor asiàtic va publicar a finals dels 80 i que no ha arribat al nostre país fins ara.

Parlàvem de ballar. Aquesta acció és la que sento que m’està fent fer l’autor quan passo la darrera de les pàgines del seu llibre. Universos que es mesclen, trames que es repeteixen i se solapen i uns personatges amb els que no costa gens intimar.

Què rutinaris i tranquils que són els protagonistes dels seus llibres! (D’acord. Aquesta frase l’hauríem d’embargar fins que el meu coneixement sobre l’escriptor asiàtic sigui major.) No m’atreveixo a dir que són simples perquè podria sonar despectiu i la meva intenció és totalment oposada. Per sortir del pas, i sabent que no aporto massa, són com de la família. Els entens i t’hi sents identificat a l’instant. Té raó en Gotada ▬un dels personatges secundaris del llibre▬ quan li confessa la seva admiració al nostre protagonista. Jo també l’admiro. A ell, a en Tengo i a l’Aomame ▬coprotagonistes de 1Q84▬ i a molts més que espero conèixer.

Balla, balla, balla barreja aquesta quotidianitat, d’aquests protagonistes dels que us acabo de parlar, amb la faula inversemblant marca de la casa. Un misticisme que es vertebra gràcies a l’encreuament de realitats i als personatges que acompanyen al protagonista. Aquest joc, encara que sembli mentida, amplia l’univers possible de la obra en comptes de trencar-lo. I aquí és on, per mi, radica el mèrit de l’autor. Passar de la quotidianitat a la fantasia sense gairebé canviar de paràgraf i, el més important,  sense que es produeixi un salt de raccord.

L’apologia que he fet dels protagonistes la trasllado als secundaris. Tot i ser la inversa en sóc igual de fan. Tinc especial interès en seguir llegint obres d’aquest autor per veure si totes tenen una adolescent encantadora, complexa i fràgil com ho és la Yuki de Balla, balla, balla. Un personatge que evidentment em recorda la Eriko Fukada de 1Q84, tot i que si seguíssim l’ordre d’escriptura de les obres l’enunciat l’hauria d’invertir.

Però bé, no divaguem i ballem per no perdre el camí. He parlat dels ballarins i deixeu-me que breument, i sense fer d’spoiler, us parli de la coreografia. L’obra conté les dosis justes d’intriga per tenir l’encant i el ritme d’una bona novel·la negra sense ser-ho. Assassinats, interrogatoris i sospites passen a un segon pla per deixar orfa de gènere la novel·la ▬faltaria més que Murakami no fos d’aquests grans autors contemporanis que hauran d’esperar a la perpectiva de generacions futures per ser catalogats▬ i aportar més coses al lector.

Entre elles, la visió que suposo que l’autor tenia ▬i potser, encara té▬ del món. A través del narrador-protagonista se n’enfot de tot i dissecciona el capitalisme de finals del segle passat amb una habilitat fascinant i gens tendenciosa. L’autor anticipa ▬recordem que el llibre es va escriure el 1988▬, com un visionari, els enganys d’un sistema econòmic que ens ha condemnat a viure un època que lamentablement serà llargament recordada. I es que Murakami ▬encara que un servidor faci molt poc que l’ha descobert▬ ja porta molts anys ballant i trobant quin és el seu camí. Jo, personalment, he decidit seguir-lo un tram més almenys. A veure cap a on em duu.

Un veredicte incomplet de cara als Goya

L’hivern és sens dubte la millor estació cinematogràfica de l’any. Amb l’arribada de certàmens i festivals europeus i nord-americans, les productores quadren les estrenes per amenitzar-nos les nits fredes de desembre, gener i febrer. I aquí comença la meva personal relació d’amor-odi amb els Oscars, els Globus d’Or o els Goya, per posar els tres exemples més mediàtics al nostre país. Per molt que critiqui la catifa vermella i tots els multimilionaris que la passegen, el més cert és que aquesta parafernàlia condiciona la meva agenda hivernal. I és que per molt alternatius que siguem, no cal enganyar-nos, val la pena veure els films nominats i així, a part de gaudir dels bons treballs, sempre podrem criticar que s’han deixat alguna gran pel·lícula.

Però aquest punt el deixarem per un altre post, quan ja haguem comentat les nou nominades per l’acadèmia nord-americana de cinema a millor pel·lícula o les quatre que opten al Goya homònim. És broma, lamentablement no tinc tant temps lliure. El post d’avui està dedicat als Goya, més que res per proximitat cronològica ja que són aquest cap de setmana.

Més concretament, vull parlar de dos de les quatre finalistes: Blancanieves i Grupo 7. De les altres no parlo perquè no les he vist. He tingut temps i ocasions de sobres per veure Lo impossible, però posats a veure una americanada em miro les fetes a Hollywood que habitualment en saben més d’això (de fer americanades, és clar). Pel que fa a El artista i la modelo, prometo passa comptes amb vosaltres quan la vegi.

Què dir de Grupo 7? Me la va recomanar un amic periodista tornant d’un viatge fa poques setmanes. Com que odio les sinopsis, no vaig deixar que m’expliqués massa cosa. Dies després estava trucant-lo per comentar-la i explicar-li com m’havia agradat. Ja sabeu que mai desvetllo els arguments perquè a mi no m’agrada sentir-los, però veieu-la. Ambientada en la Sevilla de finals dels 80, abans de l’Exposició Universal del 92, és no tan sols un producte d’entreteniment si no un document històric de com les grans ciutats gestionen els esdeveniments faraònics. No cal que se’n faci una de la Barcelona preolímpica o d’abans del Fòrum de les Cultures, perquè difícilment superarà Grupo 7. Un thriller policíac amb un ritme i una imatge que el podria signar el mateix Soderbergh al que se li suma una gran interpretació dels actors, propera i autèntica, made in Spain, amb el bon sentit de l’expressió. Mereixedora de tots els Goya que l’Academia de las artes y las ciencias cinematográficas de España li vulgui donar.

Al contrari passa amb Blancanieves. Que Michel Hazanavicius tingués la brillant idea de fer The Artist, no vol dir que ara tot s’hi valgui. La producció francesa té sentit en quant el tema fa necessari (o adient) l’ús del cinema mut. Fer una versió a la espanyola del conte de la Blancaneus no. En l’any en el que les sales es saturen de produccions relacionades amb la vida d’aquesta pobra noia inventada pels germans Grimm, Pablo Berger ens proposa una contradicció contínua. Un film mut, en el que la música apareix en forma de cançons que en alguns moments canten els personatges, en blanc, negre i cartellets en lloc de diàlegs però amb una estètica moderna que li treu realisme, i amb un abús de plans subjectius i primeríssims primers plans. Només algunes transicions recorden al cinema mut, la resta del muntatge és massa contemporani. En resum, a diferència de quan veia The Artist, en cap moment m’he cregut que veia una pel·lícula muda. I sí, com espectador no puc fer el pacte de ficció, de que hem serveix “involucionar” i perdre el color i la paraula?

L’argument ja el coneixeu, amb llicències de l’autor que li treuen rigor històric al moment on la ubica i la fan més made in Spain, ara en el sentit negatiu de l’expressió. Alguna sorpresa respecte a la obra original i molts noms propis. Això no li falta al film: Cares conegudes que aquest cap de setmana veurem arribar maquillades al Teatro Real. Només espero que surtin amb una mà davant i l’altra darrera. Perquè, i tenint en compte que no puc donar un veredicte complert, seria una llàstima que no es valorés Grupo 7 per culpa del desencert de l’any passat en el que una pel·lícula policíaca d’una qualitat dubtable ja va acaparar tots els guardons. Molta merda per a l’Alberto Rodríguez i el seu equip!

El Comecuentos. Esperant el segon plat

Un monstre que s’alimenta de paraules. Però no de mots dispersos sense sentit, sinó de termes enllaçats que donen forma a històries curtes de temàtiques i estils diversos.

Crec que fa masses dies que dec als amics de La Inercia una crítica del seu darrer treball. El Víctor, l’Adri, el Cosi i el Cano, aquest cop acompanyats d’un bon grapat de juntaletras segueixen de forma incansable oferint entreteniment de qualitat. La darrera proposta té forma de llibre, però recordem que a banda del seu programa radiofònic que podem sentir setmanalment i el seu web, ja ens van premiar pel REC amb la millor Nit Bizarra que recordo, fent un repàs de lo puto peor de la música d’ahir i d’avui. Un concepte (lo puto peor) que és antagònic al Comecuentos, el llibre que recull lo fotut millor dels prop de trenta autors que l’han fet possible.

El Comecuentos podríem dir que és un menú degustació d’escriptors i il•lustradors de la ciutat. Una aventura que va començar de forma virtual i que ara, continua convertint-se en paper. Perquè tot i la irrupció dels eBooks i de les tablets, som molts els que encara necessitem passar pàgines abans d’anar a dormir.

Professors, guionistes, filòlegs i, sobretot, periodistes agafen els rol del xef (els juntaletras) i cuinen prop de trenta relats breus per alimentar al fil conductor d’aquest recull: el Comecuentos. Un ésser àvid de llegir bones històries igual que el seu creador i editor del llibre, el Víctor Navarro. Al qui s’ha d’agrair, per sobre de tot, que tregui a la llum aquests textos d’amics, molts d’ells amateurs, que demostren que, en l’art, aquest terme no està renyit amb la qualitat.

Cal també donar-li les gràcies, en menor mesura perquè les discussions polítiques no són tan importants com la creació artística de qualitat, per demostrar que en aquest país no existeix fractura ni discriminació lingüística al presentar-nos tants relats de qualitat fets per autors joves de la nostra ciutat en llengua castellana. No seria mala idea enviar-li un exemplar al ministre Wert i demostrar-li que qualsevol nen tarragoní parla i escriu el doble d’idiomes que el seu president.

I finalment, gràcies Víctor i companyia, per seguir apostant per l’edició literària. Ara, més que mai, Tarragona necessita treure al mercat llibres de qualitat. S’han acabat les èpoques de les subvencions que ens han deixat els prestatges de casa plens de col•leccions inútils que ni tan sols hem fullejat. Si tallem un arbre i gastem diners que sigui per editar quelcom que valgui la pena llegir, per favor.

I sí. No dubteu que El Comecuentos val la pena. Té relats molt bons, escrits amb estils tan diferents i temàtiques tan originals que, per probabilitat, és impossible que el lector no quedi satisfet amb un percentatge elevat dels contes que inclouen els dos llibres que conformen l’exemplar. I ja que, com acabo d’esmentar, aquesta edició conté dos llibres en un que es devoren massa ràpid, caldrà demanar als Reis de l’any vinent (us dono prou temps nois?) que ens portin un tercer llibre, no?

Moonrise Kingdom, el principi d’una gran amistat

Seria fals dir que fa anys que segueixo a en Wes Anderson. És cert que un amic em va recomanar fa un parell d’anys Fantastic Mr. Fox, la vaig veure i vaig al•lucinar davant d’un film d’animació tan original tècnicament i argumental.

Les següents recomanacions, poc després en mig d’un sopar, van ser The Royal Tenenbaums i The Life Aquatic with Steve Zissou. Però ja se sap que moltes coses que es parlen sopant i entre amics acaben oblidades per culpa del vi.

Malgrat tot, fa cosa d’un mes, vaig tornar als braços d’en Wes Anderson. El company iniciador en el món fílmic del creador de Texas me’n va recomanar una de nova: Moonrise Kingdom. I aquest cop, les notes del mòbil van ser el remei ideal contra el poder amnèsic del vi.

Veure la darrera pel•lícula d’Anderson és entrar en un conte bell i optimista on, tot i les tensions del drama, no hi ha dolents ni bons, si no personatges tan ben travats com estrafolaris. Els protagonistes són un nen (Sam) i una nena (Suzy) que descobreixen la força brutal de l’amor quan encara no ha passat pel sedàs de l’experiència. Això els fa viure una aventura quotidiana que de la mà del director i guionista nord-americà esdevé onírica i irreal, com un dels contes que la Suzy llegeix al llarg del film. Amant de l’estètica dels vuitanta, dels travellings i, segons la cinèfila que m’acompanya cada nit, de les cases de nines; Anderson segueix perfeccionant un tècnica que hauria de tenir una assignatura pròpia al grau de Comunicació Audiovisual. En aquest darrer treball s’oblida de l’ús de panoràmiques i juga amb els aires dels plans fixes per fer-nos una pel•lícula que ens captiva visualment sense saber ben bé perquè.

El repartiment, com sempre, de luxe. Amb l’omnipresent en la filmografia d’Anderson des del seu segon treball, Bill Murray, acompanyat aquest cop per Frances McDormand, Bruce Willis, Harvey Keitel i el magnífic Edward Norton, entre d’altres. Aquests interpreten a personatges que no s’allunyen l’univers Anderson: Mals pares i pitjors marits que en realitat són bones persones, dones més fortes que els seus marits i herois incompresos.

I us preguntareu: Però de què va aquest tio? Si fa dos dies que ha descobert a aquest director i ja compara personatges!

I teniu raó, però és que després de veure Moonrise Kingdom l’emule del nostre pis ha tret fum a la recerca de la resta de pel•lícules made in Anderson. Un viatge que us recomano que feu, si no l’heu fet ja. Perquè com que, en tot viatge el que importa és el camí més que no pas l’objectiu, i això Life Aquatic ho corrobora, tan se val per on comenceu o que no acabeu, simplement deixeu-vos portar per les cases de nines d’en Wes Anderson.